Tal dia com avui de l’any 1462, fa 559 anys, i en el context de la primera guerra civil catalana (1462-1472), la Generalitat (que en aquell moment ja era la màxima representació política del país) votava la destitució de Joan II com a comte de Barcelona i home principal de Catalunya. Aquella destitució era la culminació d’un conflicte civil que enfrontava la Generalitat (en aquell moment controlada pels estaments nobiliari i eclesiàstic) amb la institució de la corona (que tenia el suport de les classes mercantils i dels pagesos de remença).

Aquella destitució es va fonamentar, jurídicament, en l’incompliment dels pactes seculars entre el sobirà i la representació política del país; que, en el cas de Catalunya, remuntaven a la centúria de l’any 1000, en temps de la Revolució Feudal. Joan II era un sobirà autoritari i protoabsolutista que posava en pràctica polítiques adreçades a erosionar el poder de la noblesa i de l’Església (les altres dues potes del poder en el dibuix clàssic del règim feudal), amb el claríssim propòsit de reforçar la institució de la corona i, de forma progressiva, concentrar tot el poder sobre la seva persona.

Però els diputats i oïdors de la Generalitat que van votar aquella destitució no van voler anar més enllà i no es van voler arriscar a una batalla legitimista. Per aquest motiu, van buscar un descendent de Ferran d’Antequera, el Trastàmara entronitzat després del Compromís de Casp (1412), i es van decidir pel rei Enric IV de Castella —mal anomenat l’Impotent—. Enric va acceptar l’oferiment i durant uns mesos —fins a la renúncia d’Enric— Catalunya va estar vinculada a Castella. Aquesta situació es va produir set anys abans del matrimoni de Ferran i Isabel (1469), futurs reis de la monarquia hispànica.