Tal dia com avui de l’any 1931, fa 87 anys, la premsa de l’època destacava la notícia que en la sessió del Consell de Govern de la Generalitat del dia anterior, el president Francesc Macià, a proposta del conseller d’Economia i Finances Casimir Giralt, autoritzava la creació d’una ponència que estudiaria la creació d’un banc públic català. La creació d’un instrument financer propi era una vella aspiració del catalanisme polític que tenia el seu origen en les Bases de Manresa (1892), i que el president Prat de la Riba, en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), havia sospesat seriosament. El president Macià va nomenar el conseller Giralt cap de la comissió, i el va facultar per contractar els assessors privats necessaris per dur a terme l’estudi.
La iniciativa del conseller Giralt responia també a la necessitat d’omplir el buit provocat per la fallida del Banc de Catalunya (7 de juliol de 1931), una institució privada creada i dirigida pels banquers reusencs Evarist Fàbregas i Francesc i Eduard Recasens. El Banc de Catalunya (1920-1931), un conglomerat bancari que agrupava els bancs de Barcelona, de Reus, de Tortosa i de Tarragona, i que cobria bona part de l’espai financer català, es va ensorrar quan Indalecio Prieto, ministre d’Economia del primer govern de la II República espanyola, va ordenar canviar de banc tots els fons de les empreses públiques monopolistes de petrolis que l’entitat catalana gestionava en exclusiva des de l’etapa política del règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930).
Aquella iniciativa no prosperaria, en bona part a causa de l’oposició frontal al projecte dels diversos governs centrals que es van succeir durant l’etapa política republicana. No obstant això, un cop va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936), el president Lluís Companys ordenaria que totes les oficines del Banc d’Espanya situades a Catalunya passessin a ser gestionades per la Generalitat.