Tal dia com avui de l’any 1416, fa 604 anys, moria a Igualada (l'Anoia) Ferran de Trastàmara, el primer rei castellà de la corona catalanoaragonesa. Ferran de Trastàmara, nascut a Medina del Campo (Castella) el 1380, era fill del rei Joan I de Castella i Lleó i de la princesa Elionor d’Aragó (germana del difunt comte-rei Martí l’Humà, el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó). Precisament, després de la mort sense descendència legítima de Martí l’Humà (1410), havia presentat la seva candidatura a ocupar el tron catalanoaragonès, que guanyaria al Compromís de Casp (1412).

Ferran de Trastàmara va guanyar l’elecció de Casp gràcies a les aliances polítiques que havia teixit amb les oligarquies mercantils de Barcelona i de València, totalment oposades a la ideologia involucionista i refeudalitzadora del seu gran rival: Jaume d’Urgell. Casat amb la seva tieta-cosina Elionor d’Alburquerque (1374-1435), anomenada la Ricahembra per l’extraordinària dimensió del seu patrimoni persona, Ferran va tenir l’habilitat de presentar aquesta força econòmica com la millor garantia per al restabliment del poder econòmic catalanoaragonès a la Mediterrània.

Ferran havia nascut i havia estat educat en una cort dominada per la ideologia autoritarista pròpia del règim senyorial castellà; clarament contraposada al sistema d’equilibri de poders (rei i classes populars-noblesa militar-Església) propi del règim feudal català. Durant els primers mesos de regnat, es va enfrontar amb tots els estaments de la societat catalana, tant amb els seus aliats que l’havien impulsat fins al tron, com amb els del seu antic rival Jaume d’Urgell. Aquestes desavinences culminarien amb la crisi del Vectigal (l’impost sobre la carn que Ferran es negava a pagar al Consell de Cent).

No obstant això, durant el seu efímer regnat, es van assentar les bases de la restauració del poder militar i econòmic catalanoaragonès a la Mediterrània; i de la progressiva liquidació del règim feudal que afectava, especialment, els pagesos de remença. Ferran va morir, oficialment, a causa d’una crisi renal. Però durant el seu efímer regnat (1412-1416), havia acumulat una llarga nòmina d’enemics, i alguns historiadors sostenen que podria haver estat emmetzinat. Fins i tot, s’especula que hauria estat una venjança ordida pels partidaris de Jaume d’Urgell.