Tal dia com avui de l’any 1647, fa 373 anys, a Nàpols, moria assassinat Tomasso Aniello d’Amalfi —conegut popularment com Massaniello—, líder polític del moviment independentista napolità. Tomasso Aniello i Rodrigo Ponce de León —senyor de Marchena i virrei hispànic de Nàpols— havien convingut una entrevista per confirmar la sortida definitiva de la crisi. Tres dies abans (13/07/1647), Ponce de León —superat pels esdeveniments— havia acceptat algunes reivindicacions dels independentistes, però la seva veritable pretensió era subornar Aniello amb el propòsit de dividir el partit napolità i tornar a l’escenari anterior a la crisi. Aniello no ho va acceptar, i Ponce de León —seguint les indicacions del rei hispànic Felip IV— va activar un pla alternatiu.

La Revolució Napolitana tenia molts elements en comú amb la Revolució catalana dels Segadors (1640). Tan sols les separaven set anys. Però, com en el cas català, havia esclatat per la pressió tributària més que abusiva que havia imposat l’administració hispànica; i pels abusos i els crims comesos pels Tercios de Castilla contra les persones que protestaven. Segons la historiografia italiana, el 16 de juliol de 1647, Aniello, després de l’entrevista amb Ponce de León, va sortir als carrers de Nàpols per aturar una facció violenta de falsa bandera que, aprofitant l’estat de protesta general, saquejava i assassinava impunement. Aquests incontrolats el van acusar de connivència amb el virrei Ponce de León i el van apedregar fins a causar-li la mort.

En canvi, una part de la historiografia espanyola discrepa de la tesi italiana, i sosté que Aniello no va sortir als carrers a aturar els violents perquè Ponce de León, personalment, l’hauria assassinat després de rebutjar el suborn. En qualsevol dels casos, la mort d'Aniello, lluny d’esmorteir les protestes, va alimentar una espiral de violència que culminaria amb la proclamació de la República Napolitana (1647). També, com en el cas de la Revolució catalana, el nou líder independentista Enric de Guisa va orientar la seva política buscant la protecció militar de la monarquia francesa. Finalment, i també com en el cas català, es va produir una divisió del moviment entre republicans (classes populars) i profrancesos (oligarquies), que la condemnaria al fracàs (1648).