Tal dia com avui de l’any 1570, fa 451 anys, a Simancas (Corona castellanolleonesa), era assassinat —per ordre del rei Felip II— Floris van Montmorency, baró de Montingy i representant de les institucions de Flandes davant la monarquia hispànica. Segons la versió oficial que es va divulgar tot seguit, Montmorency havia mort a causa d’una trombosi. Però de seguida, i amb molta força, va circular la brama, que resultaria ser certa, que Montmorency havia estat estrangulat per un sicari del rei hispànic. Fins i tot, en ple escàndol, la cancelleria hispànica es justificaria dient que Montmorency podria haver estat executat per traïdor. 

El representant flamenc era a la Península per ordre de Margarida de Flandes, germana de Felip II i governadora dels Països Baixos hispànics, amb la missió de rebaixar la tensió entre Flandes i la monarquia hispànica. Però, quan es disposava a retornar, va quedar retingut a la força a Simancas per ordre de la cancelleria hispànica. Aquell assassinat era el tercer contra els representants polítics de Flandes: dos anys abans (1568), el Tribunal de Tumultos hispànic, instaurat a Brussel·les pel duc d’Alba, havia executat Felip de Montmorency (germà gran de Floris) i Lamoral d’Ergmont (cosí de Floris per una banda, i del rei Felip II per una altra), acusats de traïció.

Aquells assassinats es van produir en un context d’extrema tensió entre les institucions polítiques de Flandes i el poder central hispànic. Durant els anys immediatament anteriors, el poder hispànic, representat pel cardenal Granvela i el duc d’Alba, havia practicat una brutal repressió al territori. En tan sols tres anys (1567-1570), el Tribunal de Tumultos hispànic imposat a Flandes i inspirat en el Tribunal del Sant Ofici peninsular, havia processat 10.000 persones i havia ordenat més de 1.100 execucions, no tan sols contra els luterans, sinó també contra els independentistes.

Els independentistes flamencs van llegir a la perfecció els motius que havien impulsat Felip II a assassinar un polític de perfil moderat i conciliador: la cancelleria hispànica es declarava impotent per trobar una solució negociada per a Flandes i havia escalat, desesperadament, diversos graons de l’escala de la repressió. Durant els mesos immediatament posteriors, més de 60.000 persones van abandonar Flandes pel temor a caure en les urpes de la repressió hispànica. Però el 1598, a Felip II, poc abans de morir i enmig d’una crisi financera de proporcions descomunals, no li quedaria cap més remei que acceptar la independència de les Disset Províncies luteranes.