Tal dia com avui de l’any 1947, fa 71 anys, es formalitzava definitivament la fusió dels dos clubs de futbol de la ciutat de Lleida —el C.D. Leridano i el Lérida Balompié— i es creava la Unión Deportiva de Lérida. Aquella operació, aparentment una simple fusió de dues entitats esportives, en realitat posava fi a la que havia estat una veritable guerra soterrada entre l’aparell de dominació franquista —dirigit pels caps locals de Falange Española—, per una banda, i les personalitats del futbol lleidatà (directius i jugadors) que havien sobreviscut a la Guerra Civil espanyola (1936-1939), per l’altra banda.
Històricament, els clubs de futbol lleidatans havien estat els representants de les diferents ideologies de la societat. Abans de la Guerra Civil, els dos grans clubs de Lleida eren el FC Joventut —de la Joventut Republicana (una de les tres formacions polítiques que l’any 1931 fundarien ERC)—; i el FC Lleyda —creat i impulsat per la secció local de la Lliga Regionalista—. També, en aquella etapa, van jugar un paper rellevant el Metal·lúrgic —creat pels sindicats obrers locals— i el Calaveres —fundat pel sindicat catalanista CADCI—. La Guerra Civil provocaria la desaparició de totes aquelles entitats.
L’any 1939, conclòs el conflicte civil, un grup de jugadors del Calaveres que havien sobreviscut a la guerra i que havien sortejat la repressió franquista, creaven —amb altres supervivents del Lleida Sport Club i de l’Associació d’Exalumnes Maristes— el Lérida Balompié; que jugaria els seus partits en un terreny de joc llogat al barri de Pardinyes. Simultàniament, la secció local del Frente de Juventudes de Falange creava el C.D. Leridano, amb elements locals i forasters “afectos al régimen”, que jugaria els seus partits al Camp d’Esports, l’estadi que havia estat confiscat a la Joventut Republicana.
Equip del Calaveres abans de la Guerra Civil / Font: Amics de Lleida
El Leridano falangista, malgrat l’impuls que va rebre de les autoritats del règim, mai comptaria amb el suport majoritari de la societat lleidatana. En canvi, el Lérida Balompié creixia en massa social i en èxits esportius i, en només quatre temporades, passaria del futbol amateur a la tercera divisió del futbol espanyol. Seria a les grades de Pardinyes on, per primer cop des de l’ocupació franquista de la ciutat (1938), el públic clamaria el nom en català de la ciutat per animar l’equip local. La fusió dels dos clubs, imposada pel règim, intentava camuflar el fracàs de l’operació falangista per controlar el futbol lleidatà.