Tal dia com avui de l’any 1808, fa 210 anys, els exèrcits imperials francesos comandats pel general Guillaume Philbert Duhesme travessaven els Pirineus i iniciaven l’ocupació del Principat. Aquella operació estava emparada en el Tractat de Fontainebleau, l’aliança que havien signat l’emperador Napoleó en nom de l’Imperi francès i el ministre plenipotenciari Manuel Godoy en nom de la monarquia hispànica, per envair Portugal —aliada tradicional de la Gran Bretanya—, deposar el seu rei i procedir al repartiment del seu territori: el terç nord per instaurar una branca menor de Borbons italians desterrats, el terç sud per a coronar Godoy com a rei d’Algarve, i el terç central com a territori segrestat per a forçar els portuguesos a incorporar-se a l’aliança franco-espanyola.
L’entrada dels exèrcits imperials francesos anticipava una sèrie d’esdeveniments que haurien de tenir una importància cabdal en la història catalana de principis del segle XIX. Per una banda, els fets tràgics de Girona i de Tarragona. Els generals espanyols Álvarez de Castro i Campoverde, mancats de forces i recursos per fer front a l’exèrcit francès, van obligar la població civil de Girona i de Tarragona a combatre en els respectius assetjaments d’aquestes ciutats. Els setges i saqueigs de Girona —entre maig i desembre de 1809— i de Tarragona —entre maig i juny de 1811— se saldarien amb més de 5.000 víctimes civils en cada ciutat que representaven més de la meitat de la població de cada una d’aquestes places.
Mapa del primer Imperi francès
I per altra banda, la incorporació del Principat a l’Imperi francès com una regió més. A principis de 1812, amb l’ocupació de la totalitat del Principat, Josep I Bonaparte, rei d’Espanya, transferia el domini de Catalunya a l’administració francesa, que l’enquadrava seguint el model departamental francès. Durant els anys d’incorporació a França (1812-1814) Barcelona va viure un període de creixement econòmic, polític, social i cultural, que la van convertir en la “París de la Mediterrània”. El prefecte Argereau —màxima autoritat de l’Imperi al Principat— va oficialitzar l’ús de la llengua catalana que, per primer cop des de 1714, recuperava aquesta condició; i va proveir l’administració amb intel·lectuals del país que professaven la ideologia revolucionària francesa.