Tal dia com avui de l'any 1706, fa 312 anys, els exèrcits borbònics francocastellans comandats per Cristóbal de Moscoso y Montemayor, comte de les Torres de Alcorrín, que des del Maestrat es dirigien a València, entraven a sang i foc a Vila-real (País Valencià) i es lliuraven al saqueig, a la matança indiscriminada de persones desarmades i indefenses i al posterior incendi de la ciutat. Segons les fonts documentals, en aquell macabre episodi —que va durar escassament unes hores— van ser assassinades 272 persones, el 10% de la població total de la vila. Les mateixes fonts revelen que moltes víctimes van ser degollades o calcinades a l'interior de les seves pròpies cases. Aquesta es la causa de per què, popularment, es coneix els vila-realencs com a “socarrats”.
La negativa del poble de Vila-real a obrir les portes de la ciutat seria el detonant de l'assalt. No obstant, les fonts revelen, també, que en les hores prèvies a la massacre els vila-realencs havien viscut episodis de tensió entre les classes pageses i menestrals —partidàries de la causa austriacista— i certes oligarquies urbanes —partidàries de la causa borbònica— que confirma la naturalesa social i el caràcter revolucionari que el conflicte successori hispànic va adquirir al País Valencià. Les fonts revelen també que les tropes borbòniques van esmerçar una especial brutalitat a Vila-real amb un propòsit exemplificant i amb el clar objectiu de desmobilitzar la resistència foralista a València cap-i-casal i a la majoria de viles del País Valencià.
Representació de les viles a les Corts Valencianes. Tapís medieval / Font: Viquipèdia
L'any 1706 Vila-real era, amb Morella i Castelló, una de les ciutats més importants i més poblades de la meitat nord del País Valencià. Tenia representació a les Corts valencianes. I la seva activitat econòmica es fonamentava sobre un potent sector agrari, format majoritàriament per petits pagesos propietaris i arrendataris, que conreaven hortalissa i cereal per al consum local; i oliva, raïm, garrofa i fulla de morera destinades als mercats. El saqueig, massacre i incendi de la ciutat, al marge de la irreparable pèrdua de vides humanes, va comportar una brusca aturada del cicle de creixement de Vila-real, que es remuntava a principis de la centúria del 1500. Fins passat mig segle de la massacre —dècades centrals del segle XVIII— no es farien evidents els primers símptomes de recuperació.