Tal dia com avui de l’any 1725, fa 296 anys, naixia a Lima (llavors capital del virregnat hispànic del Perú) Pablo de Olavide y Jáuregui, que en el decurs de la seva vida seria el principal promotor de Nuevas Poblaciones: la colonització del camp de Jaén i el desert d'Écija (1767-1835). Olavide era fill d’una família de la noblesa funcionarial basca a l’Amèrica colonial hispànica; i, en el decurs de la seva vida, va ser una de les personalitats més rellevants de la Il·lustració espanyola del segle XVIII. Durant la seva existència va ser empresonat per la Inquisició, i es va haver d’exiliar perseguit pel règim borbònic a causa de les seves idees.
L’any 1775 va presentar un projecte al rei hispànic Carles III per colonitzar dos grans espais geogràfics despoblats de titularitat reial i situats al camí de Madrid a Andalusia que, segons la mateixa documentació de Olavide, eren refugi recurrent de bandolers i malfactors. Després d’un intens debat a la cort, Carles III va autoritzar la immigració de 1.500 famílies (unes 7.000 persones) procedents de Baviera, Flandes i Savoia; el lliurament d’una peça de terra, animals, i estris a cada família colonitzadora i la fundació de diversos pobles. Les úniques condicions que es van imposar als colons van ser que havien d’estar sans, ser de professió agro-ramadera i de religió catòlica.
Però la inadaptació al clima, i els atacs mortífers dels terratinents d’Écija van minvar considerablement la massa de colons. Va ser llavors quan Olavide, per evitar el fracàs del seu projecte, va recórrer a nous colons; principalment catalans, i en menor mesura valencians, que van substituir els pioners que havien mort. En aquella empresa, la colonització catalana es va dirigir, principalment, al camp de Jaén, i s’estima que va ser d’unes 5.000 persones. La seva presència representaria un impuls demogràfic i econòmic important a la comarca, i alguns llibres de viatges de l’època deixarien constància que a Linares “los hombres y las mujeres se visten a la catalana”.