Tal dia com avui de l’any 1491, fa 530 anys, Ferran II, comte-rei de la corona catalanoaragonesa, assumia el comandament únic de la guerra que la monarquia hispànica havia iniciat contra el regne nassarita de Granada. Aquella guerra s’havia iniciat el 1481, però després de deu anys de conflicte, l’avanç de les tropes hispàniques no es corresponia amb l’esforç bèl·lic esmerçat. Fins llavors, la direcció de les armes hispàniques havia estat en mans de les oligarques militars castellanolleoneses (els ducs de Cadis i d'Escalona; els comtes de Tendilla, de Cifuentes, de Aguilar i d'Ureña; i el gran mestre de l’orde de Santiago).
En canvi, les tropes catalanoaragoneses que participaven en aquella guerra havien obtingut èxits militars molt sonats. Jofré Gilabert de Cruïlles, almirall de Catalunya, havia mantingut un efectiu bloqueig naval al mar d’Alborà, impedint que els regnes marínida, hàfsida, i wattsida (del nord d’Àfrica) acudissin a l’auxili del regne nassarita de Granada. I la infanteria de marina de Galcerà de Requesens, capità general de les Galeres de Catalunya, havia conquerit les estratègiques places d’Àlora (1484), de Vélez-Màlaga (1486), de Vera (1487), de Cuevas (1487) i de Baza (1489); i la ciutat de Màlaga, el principal port del regne nassarita (1487).
Els èxits catalanoaragoneses, contraposats a les dificultats castellanolleoneses, van donar ales a Ferran per a assumir el comandament únic. Des d’aquell moment, l’ofensiva hispànica va prendre un ritme vertiginós que, en poc menys de nou mesos, portaria les seves tropes fins a la victòria final. Les fonts documentals revelen que en el setge i conquesta de la capital, Ferran el Catòlic va prescindir de les oligarquies militars castellanolleoneses i va fiar l’èxit de l’operació al seu talent personal i al dels seus oficials de confiança, en bona part catalans. Les mateixes fonts revelen que el 40% dels efectius hispànics en el setge i conquesta de la capital eren catalans.