Tal dia com avui de l’any 1654, fa 366 anys, i un any i mig després de la capitulació de Barcelona en la Guerra dels Segadors (1640-1652), els diputats i oïdors de la Generalitat trametien una missiva oficial a Francesc Pijoan —en aquells moment ardiaca de l’arxiprestat de l’Empordà— acceptant el seu nomenament com a president de la institució. Pijoan, que durant el conflicte dels Segadors havia estat un dels elements més destacats del minoritari partit prohispànic a Catalunya, havia estat nomenat deu dies abans (26 de març) pel rei Felip IV.
Aquell nomenament s’havia fet a proposta de Luis de Haro, nebot del comte-duc d’Olivares (en aquell moment ministre plenipotenciari) que sis anys més tard seria un dels negociadors al Tractat dels Pirineus (1659) que mutilaria Catalunya. El nomenament de Pijoan dibuixava amb gran precisió l’escenari polític català després del conflicte i derrota dels Segadors. Felip IV havia acceptat la conservació del règim foral català a canvi de la capitulació de Barcelona (11 d’octubre de 1652) enmig d’un setge hispànic sobre la capital catalana que aventurava un resultat incert.
En aquell context, Felip IV va maniobrar per a reservar-se (de forma totalment il·lícita) la desinsaculació (la prohibició a presentar-se com a candidat) de les personalitats del majoritari partit profrancès. Aquesta mesura, progressivament, afectaria la resta de diputats, de tal forma que Felip IV aconseguiria monitoritzar la política catalana sense haver de liquidar les seves institucions. El president Pau d’Ager (nomenat tres mesos abans de la signatura del Tractat dels Pirineus) proclamaria que: “los senyors diputats no són recullidors dels fruyts del principat, sinó recullidors dels fruyts de sa Magestat”.