Tal dia com avui de l’any 1899, fa 119 anys, l’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal, que havia estat nomenat tan sols set mesos abans, presentava la dimissió irrevocable. L’alcalde Robert, conegut com el Dr. Robert, havia estat l’aposta política del Partit Conservador, dirigit ―després de l’assassinat de Cánovas― per Francisco Silvela i per Camilo García de Polavieja. Amb Robert es volia gestionar la crisi de confiança en la classe política, generada per la pèrdua de les darreres colònies espanyoles a ultramar (1898) i les reivindicacions fiscals de Catalunya, que aspirava a negociar amb el govern central espanyol un concert econòmic similar al que tenien el País Basc i Navarra.
El Dr. Robert, malgrat no formar part de la classe política barcelonina, havia estat nomenat pel govern central espanyol pel seu prestigi acadèmic i social com a metge, i pel seu perfil ideològic catalanista moderat, molt proper a les tesis de la burgesia industrial catalana. No obstant això, la maniobra d’assetjament i ensorrament que el portaria a dimitir, havia estat fabricada des de dins del govern espanyol. La premsa de l’època destaca que el ministre d’Hisenda Fernández de Villaverde mantenia una actitud extremadament hostil amb l’alcalde de Barcelona: havia impulsat una campanya mediàtica de descrèdit acusant Robert de fonamentar el catalanisme sobre tesis racials.
Caricatura que representa Polavieja i Robert, publicada a la revista satírica Gedeón (Madrid, 1899) / Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Durant el seu mandat l’alcalde Robert es va convertir en la personalitat més rellevant de la “campanya del concert econòmic”, impulsada per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona i subscrita per les quatre diputacions catalanes, per tres-cents divuit ajuntaments del Principat i per les principals entitats professionals, econòmiques i culturals catalanes. Però en comprovar que Silvela i Polavieja no estaven disposats a complir les promeses que li havien fet en nomenar-lo (l’estudi i tramitació d’un concert econòmic per a Catalunya) va presentar la dimissió irrevocable; aprofundint, encara més, la crisi política i institucional anomenada Tancament de Caixes.
Més concretament, la delegació d’Hisenda de Barcelona va exigir a l’alcalde que autoritzés l’entrada d’agents executius als domicilis dels més de 7.000 botiguers i fabricants que s’havien negat a pagar la contribució com a mesura de protesta contra les polítiques obstruccionistes de Villaverde. L’alcalde es va negar a col·laborar però l’endemà rebria un amenaçant telegrama ministerial que precipitaria la dimissió. Vuit dies després ―el 20 d’octubre― malgrat que ja no era alcalde efectiu, lideraria la primera gran manifestació del catalanisme polític, que va reunir milers de persones de tots els estrats socials i sectors econòmics al Saló de Sant Joan (actual passeig Lluís Companys).