Tal dia com avui de l’any 1009, fa 1.012 anys, culminaven les obres de construcció de l’abadia de Sant Martí del Canigó (Conflent, Catalunya Nord) ―iniciades dotze anys abans (997)― i es procedia a la consagració del temple del monestir. Sant Martí del Canigó va ser ocupat per una comunitat de monjos de l’orde de Sant Benet (anomenats benedictins) que procedien del monestir veí de Sant Miquel de Cuixà. Però la promoció d’aquell establiment havia estat obra del comte Guifré II de Cerdanya (besnet de Guifré el Pilós i vassall de la casa comtal independent de Barcelona) que havia cedit una gran superfície de terrenys boscosos i de conreus propietat de la seva família per a la construcció de Sant Martí del Canigó.

L’abadia de Sant Martí del Canigó va ser construïda sobre el paratge que havia estat el lloc on, un segle abans (900), havia mort Galderic de Vilavella, després canonitzat com sant Galderic, patró de Perpinyà, del Rosselló, del Conflent i patró tradicional de la pagesia catalana fins que el règim borbònic (segle XVIII) els va imposar el sant Isidre el Llaurador (Madrid, 1079-1130). També en la decisió d’ubicar el monestir en aquell paratge hi va tenir molta importància l’abat Oliba (la principal personalitat del món eclesiàstic català de la seva època), que tenia molt interès a crear una xarxa d’establiments monacals que actuessin com a difusors de la cultura i de la ideologia del poder del moment, que estava forjant la identitat nacional catalana.

Durant els segles posteriors, Sant Martí del Canigó va tenir un paper destacat en l’organització i enquadrament de la societat del seu territori. Però a partir del terratrèmol del 2 de febrer de 1428, anomenat de “la Candelera”, amb epicentre a Camprodon (Ripollès) i que el va afectar notablement, el monestir va entrar en crisi. El 1497 havia perdut bona part de la seva comunitat monàstica. I el 1783 (un segle llarg després del Tractat dels Pirineus) els últims cinc monjos van abandonar el monestir. Tot seguit, vindria una llarga etapa d’abandonament i ruïna (de 119 anys), fins que el bisbe de Perpinyà Juli Carsalada du Pont (Cimòrra, Occitània, 1847 – Perpinyà, 1932) va iniciar les obres de reconstrucció (1902).