Tal dia com avui de l'any 1640, fa 377 anys, a Barcelona es produïa un avalot de grans proporcions que significaria l'inici de la revolta dels Segadors (1640-1652) i que conduiria, inicialment, a la proclamació de la primera República catalana presidida per Pau Claris (1641) i, posteriorment, a la coronació de Lluís XIII de França com a comte independent de Barcelona. La revolució dels Segadors que inicialment tenia un caràcter estrictament social, de caire anti-senyorial, ràpidament va derivar cap a un moviment nacional anti-castellà, per l'estreta relació política i econòmica entre l'aristocràcia catalana i l'aparell de domini hispànic al Principat. 

El 1635, cinc anys abans, el comte-duc d'Olivares –privat del rei hispànic i ministre plenipotenciari del seu govern–, amb el pretext de la guerra entre Espanya i França i amb l'excusa d'acabar amb la xacra del bandolerisme, havia aquarterat els Tercios de Castilla al Principat. La relació entre els soldats i la població civil –obligada a allotjar-los– era més que tensa. Els militars castellans van sotmetre la població catalana a una onada brutal de robatoris, saquejos, incendis, violacions i assassinats que van restar impunes. La societat estava encesa perquè l'ocupació militar hispànica coincidia amb una forta crisi econòmica provocada, en bona part, per la guerra franco-espanyola.

El Corpus de Sang. Queralt i Olivares. Font Viquipèdia

Queralt i Olivares / Viquipèdia

Poques setmanes abans de la diada de Corpus els militars castellans havien incendiat Riudarenes i Santa Coloma de Farners per la negativa de la població a allotjar-los. A partir del fet es va produir una revolta a l'Empordà que ràpidament es va estendre arreu del país. La diada de Corpus es va produir una batalla campal, al carrer Ample de Barcelona, entre els segadors i el poble de Barcelona, per una banda, i els funcionaris reials –civils i militars– per l'altra, que va acabar amb el saqueig de diverses cases i palaus de l'aristocràcia col·laboracionista. El balanç final seria de vint morts, entre ells el virrei hispànic –Dalmau de Queralt–, que es va precipitar pels penya-segats de Montjuïc mentre fugia cames-ajudeu-me abandonant els seus subordinats a la seva sort.