Imatge: Retaule obra de Sancho de Rojas que representa Ferran de Trastàmara / Font: Wikimedia Commons

Tal dia com avui de l’any 1412, fa 607 anys, una delegació enviada pels compromissaris reunits a Casp per a dirimir l’elecció del nou sobirà catalanoaragonès arribava a Ayerbe (Castella) i comunicava oficialment al candidat Ferran de Trastàmara que havia estat elegit nou sobirà de la corona catalanoaragonesa. Aquella delegació representava els compromissaris dels tres dominis primigenis de l’edifici polític catalanoaragonès: el Principat de Catalunya, el regne de València i el regne d’Aragó. Les institucions del regne de Mallorca havien cedit la seva representació als delegats catalans; però, en canvi, els representants dels regnes de Sicília, de Nàpols i de Sardenya —que formaven part de ple dret de l’edifici polític catalanoaragonès—, sorprenentment, no havien estat convocats.

El Principat de Catalunya i el regne de Mallorca havien estat representats per Pere de Sagarriga (arquebisbe de Tarragona), Bernat de Gualbes (conseller en cap de Barcelona) i Guillem de Vallseca (lletrat de la Generalitat). El regne de València havia estat representat pels germans Vicent i Bonifaci Ferrer (clergues) i pel jurista Pere Bertran (en substitució del lletrat de la Generalitat valenciana Gener Rabadà, que no va poder acudir a la cita a causa d’una greu malaltia. I el regne d’Aragó havia estat representat per Domingo Ram (bisbe d’Osca), Francisco de Aranda (exconseller de la corona), i Berenguer de Bardají (lletrat de Les Corts aragoneses).

El pontífex cismàtic Benet XIII (el "Papa Lluna"), que havia estat el principal conseller del darrer comte-rei Martí I durant els mesos previs a la seva mort, no era compromissari, però, en canvi, exerciria una gran influència sobre els delegats. El resultat d’aquella votació havia estat de sis vots a favor de Ferran de Trastàmara (els tres compromissaris aragonesos, dos valencians —els germans Ferrer—, i un català —Gualbes—); dos a favor de Jaume d’Urgell (els catalans Sagarriga i Vallseca); i una abstenció (el valencià Bertran). La candidatura de Frederic d’Aragó-Rizzardi, el fill natural de Martí el Jove i, per tant, el parent més proper al difunt Martí I, ni tan sols havia estat seriosament considerada.

La historiografia romàntica catalana va voler veure en el Compromís de Casp, una pinça dels regnes de Valencia i d’Aragó sobre el Principat de Catalunya. Però, en canvi, la investigació historiogràfica més actual ha revelat que Ferran de Trastàmara era el candidat de les potents classes mercantils de Barcelona i de València i de la seva xarxa d’influències arreu dels dominis catalanoaragonesos. En canvi, Jaume d’Urgell, ho era de les classes aristocràtiques, sobretot catalanes i aragoneses; i en menor mesura valencianes. La maniobra d’exclusió de Nàpols, Sicília i Sardenya en la deliberació de Casp s’explicaria perquè eren territoris governats per les seves oligarquies aristocràtiques i, per tant, partidàries de Jaume d’Urgell.