Tal dia com avui de l’any 1798, fa 221 anys, moria al castell de Duchcov (a Lítinov, Bohèmia-República Txeca) l’escriptor, aventurer —i ocasionalment espia— i cèlebre faldiller de la seva època Giacomo Girolamo Casanova, coprotagonista d’un dels escàndols més sonats de la Barcelona de finals del segle XVIII. Casanova, durant la seva estada a Barcelona (1767-1768), va ser un dels tres vèrtexs del triangle amorós —públic i notori— amb Nina Bergonzi —segona ballarina del Teatre de la Santa Creu— i amb Ambrosio de Funes Villalpando, comte de Ricla i capità general de Catalunya (màxima autoritat política, militar i judicial del règim borbònic al Principat).

Casanova havia arribat a Barcelona precedit per la seva fama de personatge conflictiu: havia escapat de París amenaçat i perseguit pels marits despitats de les seves amants ocasionals. A Barcelona va entrar en contacte amb la, també, veneciana Nina Bergonzi. En aquell moment Ricla, l’amant de la Bergonzi (ella l’anomenava públicament “il mio elefantino”), es va sentir traït i va ordir un pla que conduiria Casanova a les masmorres del castell de Montjuïc. Ricla es va valer d’una colla de trinxeraires a sou de l’hampa barcelonina de l’època. Passat un temps a la masmorra el va expulsar de Barcelona, però va ordenar que l’assassinessin un cop travessés la frontera francesa.

Les contínues discussions i espectaculars baralles públiques entre Ricla i la Bergonzi —a propòsit de Casanova— van provocar que el bisbe Climent volgués jutjar i condemnar el capità general per immoral. Però Ricla estava molt ben relacionat amb les elits de la ciutat i va aconseguir que ningú secundés la proposta del bisbe. Finalment Ricla va ser nomenat ministre a Madrid i es va emportar la Bergonzi sota el braç, que passaria a ser l’amant del comte d’Aranda, president del govern i cosí de Ricla. I Casanova en la seva fugida patiria una misteriosa malaltia a Ais de Provença —probablement va ser enverinat pels sequaços de Ricla— que quasi li provocaria la mort.