Tal dia com avui de l’any 1819, fa 200 anys, moria a Barcelona l’aristòcrata Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà i de Maldanell, i cronista oficiós de la capital catalana i del Principat durant les darreres de la centúria del 1700 i les primeres del 1800. Amat, durant cinquanta anys (1769-1819), va escriure un diari personal en català, que ell va anomenar Calaix de Sastre, que és la millor obra descriptiva de la societat catalana de l’època. L’etapa històrica d’aquest diari cobreix esdeveniments tan importants com l’inici de la llibertat de comerç amb Amèrica (1778), els efectes de la Revolució Francesa a Catalunya (a partir de 1789), l’annexió francesa del Principat (1812-1814) o la reimplantació de l’absolutisme borbònic i de la Inquisició (a partir de 1814).
El baró de Maldà va ser, també, un dels personatges més controvertits de la seva època. Malgrat la tradicional ideologia borbònica de la seva família, que remuntava a l’època del seu avi Josep Amat i de Planella (nomenat marquès de Castellbell pel primer Borbó hispànic), el baró de Maldà seria la figura més paradigmàtica d’una aristocràcia local (encimbellada pel règim borbònic) que, en el decurs del temps, adquiriria una postura molt crítica amb les polítiques repressives de Madrid. El baró de Maldà no es va identificar mai amb el règim foral anterior a la Guerra de Successió (1705-1715), però sí que formaria part d’un grup molt actiu, sorgit de les elits locals de Barcelona, que reivindicaria a Carles III la recuperació de certes parcel·les d’autogovern.
Fotografia dels 61 volums de 'Calaix de Sastre' / Font: Àmbit de Recerques del Berguedà
El baró de Maldà va viure la recrudescència de les polítiques borbòniques de repressió a la llengua i a la cultura catalanes iniciades per Felip V (1717). Durant el regnat de Carles III (1759-1788) es va decretar que tota l’educació escolar es faria “únicamente en lengua castellana” (1768), i que “todos mercaderes y comerciantes mayoristas y al menudeo traigan los libros de contabilidad en castellano” (1770); mesures que, per raons òbvies, afectaven especialment les classes mercantils i aristocràtiques. En aquell context pronunciaria una frase que resumia el sentir d’aquells estaments socials d’ideologia borbònica però molt crítics amb les polítiques de Madrid, i proclamaria: “El castellà és la llengua dels impostos, i l’aristocràcia catalana no s’hi ha de sotmetre”.