Tal dia com avui de l’any 1759, fa 260 anys, arribava a Madrid Carles de Borbó-Farnese, que el 10 d’agost anterior havia estat proclamat rei d’Espanya per la mort sense descendència del seu germanastre Ferran VI. Carles de Borbó-Farnese era el fill primogènit de Felip V i de la seva segona esposa Isabel Farnese; i des del 1734 (després de la conquesta borbònica del sud d’Itàlia, que havia implicat la violació del Tractat d’Utrecht de 1713) era rei de Nàpols. Quan va morir Ferran VI (fill de Felip V i de la seva primera esposa Gabriela de Savoia) i el Consejo de Castilla el va nomenar rei d’Espanya, va abandonar el tron napolità en favor del seu primogènit Ferran I (continuador de la nissaga Borbó-Dues Sicílies) i es va traslladar a Espanya per regnar com a Carles III.  

Durant el seu regnat superaria àmpliament el seu pare Felip V en la publicació de decrets de prohibició de l’ús de la llengua catalana: el 1768 va promulgar una Real Cédula prohibint —definitivament—​ l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinititat i retòrica; l’ús del català en qualsevol àmbit de l’administració de justícia i de les cúries diocesanes. Tot seguit, va crear un cos d’inspectors que es movien per Catalunya sancionant durament els infractors de la Real Cédula. En aquella època, més del 90% de la població de Catalunya no tenia competència en l’ús de la llengua castellana; i aquelles inspeccions es van convertir en una onada de terror. Les fonts revelen un decrement formidable en la instrucció de causes judicials a Catalunya.

No satisfet amb això, el 1772, promulgava una altra Real Cédula que obligava tots els industrials, comerciants i botiguers catalans, valencians i mallorquins, a redactar els llibres de comptabilitat en castellà, amenaçant-los que l’incompliment d’aquella llei comportaria l’aplicació de duríssimes sancions econòmiques, que de forma reiterada podien acabar amb presó. Aquelles lleis persecutòries es promulgarien en un especial context polític: Carles III intentava atraure al seu favor les oligarquies nobiliàries castellanes, que se li havien rebel·lat el 1760 —durant el govern del ministre Schillace— per un pretès conflicte de barrets. Aranda, el successor de Schillace, seria el promotor d’aquelles mesures, i es faria tristament cèlebre per haver ordenat la desforestació dels Monegres, fins llavors el bosc d’alzines més gran d’Europa.