Tal dia com avui de l’any 845, fa 1.179 anys, es lliurava la batalla de París, que va enfrontar les tropes invasores vikingues, comandades pel mític Ragnar Lodbrok, i l’exèrcit franc que defensava la vall mitjana del riu Sena, dirigit pel comte Gerard de Viena (que més endavant seria conegut com a Gerard de Rosselló). Els vikings havien solcat les aigües navegables del riu Sena, des de la seva desembocadura fins a París, saquejant i destruint tot el que havien trobat pel camí. Els francs es van atrinxerar a París, que en aquell moment no era la capital de França, però que era el principal focus comercial i demogràfic del regne, i van fiar el destí d’aquella crisi al resultat d’aquella batalla. El resultat els va ser favorable.

Però la part d’aquella història que afecta els comtats més meridionals del regne francès (la Marca de Gòtia) fa referència a la tradició de la llegenda de les quatre barres de sang. Segons la tradició popular, recollida per primer cop per l’escriptor valencià Pere Antoni Beuter (1551), el comte barceloní Guifré el Pilós hauria acudit a la crida del rei Carles II, fill de Lluís I i net de Carlemany, per a combatre aquella amenaça. Segons la mateixa tradició, Guifré hauria estat ferit de mort, i el rei Carles, agraït per la seva fidelitat, li hauria ofert un escut llis perquè hi dibuixés el senyal heràldic que lluiria la seva nissaga (els seus descendents). Aquell escut estaria format per quatre barres sobre fons daurat, traçades amb els dits del rei i amb la sang de Guifré.

Però aquella història només era una romàntica tradició. L’any 845, Guifré només era un nen de cinc anys. I el comte que, en nom de la corona francesa, governava Barcelona era Sunifred I, pare de Guifré, però que encara no aconseguiria transmetre el càrrec hereditàriament. Probablement, la tradició popular coneixia la genealogia de Sunifred: era fill del comte Bel·ló de Carcassona, que històricament ha estat considerat el fundador de la nissaga comtal catalana (els anomenats Bel·lònides o Berenguers) que va governar el país entre el 878 i el 1410. Però ni Sunifred ni el seu fill Guifré, ni els comtes que van governar entre l’un i l’altre (Guillem de Septimània, Aleran de Troyes, Odalric, Humfrid i Bernat de Gòtia) no van ser mai en aquella batalla.