Tal dia com avui de l’any 1790, fa 236 anys, entrava en vigor la nova llei de reordenació territorial del Regne de França que havia estat votada i aprovada amb anterioritat (22 de desembre de 1789) per l’Assemblea Constituent. Aquella institució havia passat a substituir els històrics Estats Generals de l’Antic Règim (9 de juliol de 1789), però aquella llei encara seria promulgada i signada pel rei Lluís XVI, reduït a la categoria de sobirà d’una monarquia parlamentària (per tant, ja no tenia ni el poder ni l’autoritat propis d’un rei absolutista). I, per tant, aquell projecte de reordenació territorial va ser concebut, aprovat i aplicat pel nou poder polític francès, format per l’alta burgesia d’origen plebeu.

La nova llei de reordenació del territori francès liquidava totalment la vella divisió administrativa d’arrel medieval —les províncies— i dividia el Regne de França en 83 departaments, quasi tots d’una superfície semblant i que serien batejats amb el nom d’un accident geogràfic destacat dins el seu territori. Els comtats nord-catalans del Rosselló i de la Cerdanya, que la monarquia hispànica havia transferit al domini francès a conseqüència de la signatura del Tractat dels Pirineus —i que entre 1659 i 1790 l’Administració francesa havia anomenat province du Roussillon— passaven a anomenar-se département des Pyrénées Orientales i hi incorporaven la comarca de la Fenolleda, de llengua i cultura occitana.

La màxima figura política de la província, fins llavors el governador general o intendant, va ser reemplaçada per un càrrec de nova creació: el prefecte. Mentre que el primer havia estat el representant de la Corona francesa al territori, amb unes àmplies atribucions que no es diferenciaven de les que tenia la mateixa figura política a les colònies d’ultramar, el nou prefecte era un simple buròcrata responsable de l’aplicació —fil per randa— de les polítiques del poder central. A partir d’aquella departamentalització, el procés de francesització de la Catalunya Nord s’intensificaria. No obstant això, el francès seria una llengua desconeguda per la immensa majoria de la societat nord-catalana fins a finals del segle XIX.