Tal dia com avui de l’any 1641, fa 383 anys, a la falda de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, i en el context de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), l’exèrcit aliat catalanofrancès derrotava els tercios hispànics i els posava en desbandada. Aquell enfrontament, que seria anomenat Batalla de Montjuïc, seria la primera victòria militar catalanofrancesa en aquell conflicte. Fins llavors, els tercios hispànics, que havien iniciat la invasió del Principat dos mesos abans, comptaven per victòries els enfrontaments amb els catalanofrancesos. Però la Batalla de Montjuïc no tan sols seria la primera d’una sèrie de victòries catalanofranceses, sinó que, a més a més, tindria una repercussió extraordinària en el desenvolupament d’aquell conflicte.

L’exèrcit català va ser comandat per Francesc de Tamarit, conseller-protector del Principat, i va estar format per nou regiments d’infanteria i artilleria de la Coronela de Barcelona (companyies de ciutadans armats i enquadrats per gremis), tres regiments de Fusellers de Catalunya (companyies de mosqueters, anomenades Miquelets, reclutades a les viles i ciutats del país) i dos regiments del Braç Militar (companyies de cavalleria de l’estament nobiliari del país). En conjunt totalitzaven 6.000 efectius. L’exèrcit francès va ser comandat per Henri Robert de Serinhan, i va estar format per un regiment d’infanteria, set batallons de cavalleria i una companyia de Mosqueters del rei de França, que totalitzaven 2.000 efectius.

Els hispànics, confiats per la seva superioritat numèrica (totalitzaven més de 20.000 efectius) i la seva moral intacta (no havien patit cap derrota des de l’inici del conflicte), van cometre diversos errors d’estratègia que acabarien pagant de manera caríssima. Durant les primeres hores de combat, els hispànics van perdre més de 1.500 efectius i bona part dels seus comandaments. L’endemà, el comandant hispànic —el sanguinari Los Vélez, que havia massacrat la població civil catalana en el camí de Tortosa a Barcelona— ordenava la retirada. En la humiliant retirada hispànica fins a Tarragona van ser fustigats pels miquelets catalans, que els van provocar més de 1.000 baixes. I en arribar a Tarragona, uns 8.000 soldats hispànics van desertar.

Francisco Manuel de Melo, un dels comandaments supervivents de la desfeta hispànica, deixaria escrit: “Les banderes de Castella, poc abans desplegades al vent en senyal de la seva victòria, caminaven caigudes i trepitjades als peus dels seus enemics, on molts ni per trofeus i adorns del triomf les alçaven; a tanta desestima es van reduir. Les armes perdudes per tota la campanya eren ja en tant nombre, que pogueren servir millor de defensa, que en les mans dels seus amos, per la dificultat que causaven al camí: només la mort i la venjança lloada en la tragèdia espanyola sembla, es delectaven en aquella horrible representació”. Poques setmanes més tard, el comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari hispànic, posava fi a la carrera militar de Los Vélez.