Tal dia com avui de l’any 1600, fa 423 anys, a la part de la serralada dels Andes situada al virregnat hispànic del Perú, el volcà Huaynaputina entrava en erupció. Aquella erupció, considerada la major explosió volcànica registrada de la història del continent sud-americà, va produir 30 quilòmetres cúbics de piroclast i una columna d’erupció sostinguda de 38 quilòmetres d’altura, que va formar un gran núvol en forma de bolet. Segons una investigació moderna del Departament de Geologia de la Universitat de Califòrnia, aquest núvol gegantí de cendres i gasos s’hauria desplaçat cap a l’oest, hauria travessat l’oceà Pacífic i s’hauria escampat sobre la part nord del continent euroasiàtic, creant un gran paraigua que impedia l’acció del sol sobre la terra.

La documentació de l’època relata l’existència “d’una llarga nit” que va cobrir Rússia durant mesos (1601) i que va provocar un desastre mediambiental i una crisi agrària de grans dimensions que es traduiria en la ruïna de l’aparell agrari i en un espantós episodi de fam. No es tenen notícies que aquell núvol cobrís l’Europa occidental, però, en canvi, també la documentació catalana de l’època (capbrevacions, censals, hipoteques i àpoques) revela un seguit de desastres naturals i una crisi de producció agrària a partir de 1601 i especialment a partir de 1609-1610. La documentació catalana descriu una dramàtica alternança de severes sequeres i de copiosos aiguats que estaven arruïnant l’aparell agrari i que anunciaven la fi d’un llarg període de creixement econòmic iniciat després del triomf de la Revolució Remença (1486).

Els investigadors contemporanis veuen aquestes catàstrofes com fenòmens propis del canvi climàtic que s’estava produint des de la centúria del 1300 (poc abans de la pesta negra) i que s’havia intensificat a partir del 1570. Aquest canvi climàtic (s’especula que podria haver estat produït per l’impacte d’un meteorit contra la Terra que l’hauria desviada lleugerament de la seva òrbita), es va manifestar amb un refredament gradual de l’hemisferi nord. S’estima que entre 1570 i 1789 la temperatura del continent europeu hauria pogut caure entre 2 i 4 graus. La investigació historiogràfica catalana revela que a mitjans del segle XVIII el duc de Cardona va importar esqueixos d’un tipus d’olivera molt resistent al fred que van ser plantats en zones ermes de les Garrigues: seria l’olivera arbequina.