Tal dia com avui de l’any 1933, fa 85 anys, s’oficiava l’enterrament de Francesc Macià i Llussà, 122è president de la Generalitat, que havia mort, inesperadament, el dia 25 de desembre. La dimensió mítica que havia assolit la figura del president Macià va convertir aquell enterrament en la manifestació de dol més multitudinària de la història de Catalunya. Els dies immediatament posteriors les principals portades de premsa del món van publicar la notícia de l’enterrament del president Macià, i totes sense excepció van destacar la gernació que en senyal de dol s’havia congregat en el recorregut de la comitiva fúnebre. Segons aquests mitjans de premsa, van ser més d’un milió de persones, fet que significava que quasi un terç de la població del país va voler donar personalment el darrer adeu al mític president.
Poc després, als estudis de Ràdio Barcelona, el que havia estat el seu secretari personal, Joan Alavedra, va declarar: “En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida. Macià era un home de gran volada. Un català de molta ambició per la seva pàtria. Un home d’aquells que agafa un país, el desperta d’un crit i el posa en marxa”. Alavedra també va declarar que el bisbe de Barcelona, el monàrquic i conservador Irurita, es va negar que el difunt pogués tenir un enterrament religiós. Va ser després de l’enèrgica intervenció de l’arquebisbe de Tarragona, el cardenal Vidal i Barraquer, que Irurita es va veure obligat a atendre els desitjos de la família Macià.
Imatge: L'enterrament del president Macià / Espai Macià