Tal dia com avui de l’any 1603, fa 421 anys, a Londres, moria Elisabet Tudor, que havia estat reina d’Anglaterra com a Elisabet I (1558-1603). Durant el seu regnat, Elisabet I va ser anomenada la “Bona Reina Bess”, la “Reina Pèl-roja” (pel color dels seus cabells) i la “Reina Verge” (perquè no es va casar mai, tot i que els que li van penjar aquest nom no van comptar que havia tingut una tòrrida relació amb el militar i explorador Walter Raleigh). Elisabet va regnar durant més de 44 anys i quan la va abastar la mort, era la persona que havia ostentat la corona d’Anglaterra durant més temps.
A diferència de la seva germanastra i antecessora Maria I (filla de Caterina d’Aragó i coneguda com a “Bloody Mary”), va promoure el protestantisme i, seguint la tradició Tudor, es va inclinar cap a les classes mercantils urbanes prescindint de les aristocràcies latifundistes rurals. I això la va situar en el punt de mira de la cancelleria hispànica, que contemplava aquella Anglaterra emergent i protestant com una amenaça. Aquest escenari polític seria el que impulsaria el rei hispànic Felip II a armar un estol naval format per 130 naus tripulades per 30.000 homes.
Aquell estol representaria l’amenaça més gran contra Anglaterra des de la conquesta normanda de Guillem el Conqueridor (1066). Però a diferència del que havia passat cinc segles abans, Elisabet va reaccionar unint el país. Va reclutar i va armar més de cent seixanta naus comercials que es van sumar a la cinquantena de carraques militars de la corona. En total, 20.000 homes que van ser capaços de dissipar aquella gran amenaça i dispersar l’estol hispànic. Després de la seva incontestable victòria, els anglesos, irònicament, batejarien l’estol hispànic com “Armada Invencible”.