Tal dia com avui de l'any 1594, fa 423 anys, Enric de Borbó i d'Albret, cap polític i militar del partit hugonot, era coronat rei de França. Era el primer Borbó que s'asseia al tron de París i seria, també, l'iniciador d'una dinastia que governaria França ininterrompudament 199 anys, fins a la revolució de 1793. Enric de Borbó va esdevenir candidat a regnar després de la mort sobtada i seguida de tots els membres de la família reial francesa. Amb el camí desbrossat, només la seva confessió protestant li impedia accedir al tron. França era un regne oficialment catòlic, i va ser llavors quan va pronunciar la frase “Paris vaut bien une messe” (‘París bé que val una missa’).

Durant mig segle França havia estat immersa en una guerra civil -mal anomenada "de religió"- que ocultava un conflicte entre les famílies més poderoses del regne. Nissagues que es disputaven a sang i foc la més que probable herència d'una dinastia decrèpita -els Valois- que tocava a la fi. El conflicte va tenir una especial incidència en les nacions de la meitat sud del regne: Occitània. A l'inici de la guerra, Occitània era una de les regions més riques i més poblades d'Europa. I a l'acabament era un immens solar devastat. La guerra va ser la causa de l'èxode més important de la història occitana, que va anar cap a Catalunya i en menor mesura cap al Regne de València.

A mitjans de la centúria del 1500 -coincidint amb l'inici del conflicte francès-, Catalunya era un país amb un gran potencial però amb un baix nivell de població. Les grans epidèmies medievals, les grans crisis socials i econòmiques i les guerres civils continuades havien delmat la població fins a deixar-la reduïda als nivells estimats de l'any 1200. Amb 250.000 habitants i un país per construir, Catalunya va esdevenir la destinació prioritària d'aquells occitans que fugien de la violència i de la mort. Durant 50 anys es va produir una immigració occitana colossal, que va contribuir a duplicar la població catalana. Posteriorment es mantindria un degoteig constant que no cessaria fins al 1710. 

Aquella immigració va tenir uns efectes determinants sobre la societat catalana. Les fonts historiogràfiques delaten que els catalans del 1500 eren gent mandrosa i extremament violenta. Molts masos i terres malmesos durant la guerra dels Remences (1485) continuaven desocupats. I les mateixes fonts revelen que una cultura social que desconfiava de la justícia i que sacralitzava la violència feia que -en algunes zones de la Catalunya central- les morts violentes assolissin taxes de fins al 15% del total de defuncions. Amb la incorporació dels occitans a l'edifici social català sorgiria un mercat de competència laboral que estimularia la cultura del treball.

Però la seva aportació més decisiva seria en la llengua. Els occitans parlaven una llengua que tenia moltes similituds amb el català. Tant en la seva varietat dialectal gascona, com en la llenguadociana. La incorporació dels occitans a l'edifici cultural català va produir un mestissatge que conduiria la llengua catalana a la modernitat. La variant local del català de Barcelona té una forta influència de la llengua occitana. Però, sobretot, la migració occitana contribuiria al creixement de la massa de parlants, fins a situar el català a un nivell suficient per resistir l'expansió de la llengua d'Estat -el castellà-, que en els segles posteriors devoraria les llengües peninsulars més minoritzades.