Tal dia com avui de l’any 1803, fa 223 anys, a Nova Orleans (fins llavors capital de la colònia francesa de la Louisiana), fa 221 anys, els representants dels governs de la República francesa (governada pel triumvirat format per Napoleó Bonaparte, Jean Régis de Cambacérès i Charles François Lebrun) i dels Estats Units (presidits per Thomas Jefferson) protocol·litzaven la venda de la colònia francesa de Louisiana. Aquell acte es va portar a terme a l’anomenat Cabildo, un edifici construït a mitjan segle XVIII que havia estat la residència dels governadors colonials francesos (1699-1766 i 1802-1803) i espanyols (1766-1802).
En aquell moment, Nova Orleans era una ciutat de 10.000 habitants (l’Havana o Barcelona en tenien més de 100.000) amb una petita, però dinàmica, colònia de catalans o descendents de catalans que s’hi havien establert durant el mandat d’Esteve Rodríguez-Miró i Sabater (Reus, 1744 - Bergara, 1795), segon governador espanyol de la colònia (1785-1791). Miró, durant la seva governació, havia promogut l’establiment de 200 famílies originàries de Reus i de la seva comarca, que van “plantar botiga” als carrers principals d’aquella petita capital colonial (els actuals Chartres Street, Royal Street i Bourbon Street, situats a l’anomenat Vieux Quartier).
Inicialment, Louisiana va passar a ser un territori d’administració nord-americana, i la divisió territorial i la inclusió en el mapa federal dels Estats Units no es produirien fins uns anys després (1812). Però, des d’un primer moment, el govern nord-americà del president Jefferson oferiria la ciutadania nord-americana a tots els habitants de l'excolònia francesa. Aquella acció, que seria un precedent de la Llei Foraker, que oferiria la ciutadania nord-americana a tots els habitants de l’excolònia espanyola de Puerto Rico (1898), convertiria en ciutadans dels Estats Units tots els catalans i descendents de catalans que havien format part de la iniciativa de Rodríguez-Miró.