Tal dia com avui de l’any 1516, fa 508 anys, a Brussel·les (llavors capital del comtat independent de Flandes, que formava part del conglomerat d’estats Habsburg-Borgonya), Maximilià d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria, duc-consort i vidu de Borgonya, comte-consort i vidu de Flandes, Brabant i Zelanda, i emperador electe del Sacre Imperi Romanogermànic, nomenava el seu net Carles (fill del seu difunt primogènit Felip el Bell i de Joana la Boja), nou rei dels estats que formaven la monarquia hispànica (corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa). En el moment d’aquest nomenament, feia cinquanta dies que havia mort Ferran el Catòlic, rei de la corona catalanoaragonesa, rei-vidu de la corona castellanolleonesa i avi matern de Carles de Gant.

Maximilià havia aconseguit que Ferran nomenés el seu net comú Carles hereu i successor als trons de Barcelona i de Toledo. Però els poders hispànics (sobretot els castellanolleonesos) desconfiaven d’un futur rei que havia nascut, s’havia criat i havia estat educat fora de la península Ibèrica, i que no sabia ni un borrall de castellà. Per aquest motiu, els estaments de poder castellanolleonesos van sol·licitar a Maximilià que rehabilités la seva nora Joana, la mare de Carles, que havia estat reclosa al castell de Tordesillas pel seu pare Ferran i pel seu marit Felip (1506), falsament diagnosticada d’una malaltia mental i injustament inhabilitada per regnar. Demanaven que Joana regnés conjuntament amb el seu fill Carles.

Maximilià no va contemplar ni un sol instant aquesta proposta i, en canvi, va valorar la possibilitat d’atraure als seus interessos (i als del seu net) les classes dirigents catalanes i valencianes. Durant l’interregne (des del nomenament de Carles, 1516, fins que el nou rei jura les corts castellanolleoneses i catalanoaragoneses, 1518), Maximilià i Carles van mirar d’emplaçar la definitiva capital del conglomerat hispànic (fins llavors itinerant) a Barcelona o a València (en aquell moment, el principal nucli demogràfic peninsular). Però Maximilià i Carles, que eren sobirans d’ideologia preabsolutista, ho van desestimar perquè el seu projecte polític xocava amb l’arquitectura foral i pactista de Catalunya i del País Valencià.

Carles de Gant s’acabaria imposant al tron després d’un inici de regnat tumultuós (Revolució de les Germanies valencianes, 1519-1522; Revolució dels Comuneros castellanolleonesos, 1519-1521, i Revolució de les Germanies mallorquines, 1521-1523). La historiografia nacionalista espanyola l’identifica i l’anomena, erròniament, Carlos I de España y V de Alemania, en una època en què ni Espanya ni Alemanya no existeixen com a realitats polítiques.