Tal dia com avui de l’any 1941, fa 83 anys, a Roma, el rei Alfons XIII —a l’exili des de la proclamació de la II República espanyola (1931)— abdicava en favor del seu cinquè fill (tercer de gènere masculí) Joan, pare del futur rei Joan Carles I. El fill primogènit d’Alfons XIII, també de nom Alfons, havia mort el 1938 a causa d’un accident automobilístic. No obstant això, ja havia quedat fora de la línia successòria pel seu matrimoni morganàtic (amb una rica hereva cubana, però de condició plebea, anomenada Edelmira Sampedro). I el segon fill mascle d’Alfons XIII, Jaume, havia estat també apartat de la línia successòria per la sordesa que arrossegava des de la infantesa, causada per un error mèdic en una intervenció quirúrgica.

Tot i que Jaume, segon fill del rei que havia guanyat la primogenitura després de la mort del jove Alfons, mai havia renunciat del tot als seus drets dinàstics, ni el seu pare Alfons XIII ni el petit grup de partidaris que orbitaven a l’entorn del monarca exiliat es van plantejar reconèixer la seva posició i van prescindir, totalment, de la seva figura. Tant Alfons XIII com el seu consell particular es van ratificar en les decisions preses (ja en l’exili) de l’11 de juny de 1933 (renúncia negociada del jove Alfons) i del 23 de juny de 1933 (renúncia forçada de Jaume). El 15 de febrer de 1941, Alfons XIII —de 55 anys— abdicava en favor de Joan, de 28 anys, que es convertia en cap de la casa dels Borbons i pretendent al tron d’Espanya.

No obstant això, els Borbons no van aconseguir el seu objectiu de recuperar el tron espanyol. Els comandaments militars rebels (que havien perpetrat el cop d’estat de 1936 i havien provocat l’esclat de la Guerra Civil) detestaven profundament els Borbons, des que Alfons XIII havia traït i abandonat el general Primo de Rivera i l’havia deixat caure per no veure’s arrossegat pel descrèdit que consumia el dictador i el seu règim (1930). I si bé és cert que en els primers governs de Franco després de la guerra (1939) hi havia comandaments militars d’ideologia monàrquica que haurien pogut intercedir en favor de Joan de Borbó, també ho és que el nucli del poder del règim franquista mai es va plantejar restaurar la monarquia en la figura de Joan.

Ni tan sols l’intent de Joan de Borbó (empentat pel seu pare Alfons XIII) de sumar-se al bàndol revoltat durant la Guerra Civil (s’havia presentat a la seu dels rebels a Pamplona, amb un curiós i pintoresc uniforme que era una barreja de l’estètica de la Falange i del carlisme) no havia estovat la rancúnia dels militars. El fet que el general Mola, cap de la rebel·lió militar a Navarra, li va denegar la incorporació al seu exèrcit i el van conduir a la frontera hispano-francesa per assegurar-se que abandonava territori espanyol, il·lustra perfectament la tensió que sempre va presidir la relació de Joan de Borbó i del general Franco, i de retruc, la relació del successor dels drets d’Alfons XIII amb els alts comandaments militars del règim franquista.