Tal dia com avui de l’any 1151, fa 873 anys, a Tudilén (actualment un despoblat situat a la zona sud de l’antic regne de Navarra), Alfons VII de Lleó i Ramon Berenguer IV de Barcelona, els dos sobirans més poderosos de la Península, pactaven les respectives zones d’expansió que, en el futur, correspondrien a cada un dels dominis que representaven. En aquell moment, els lleonesos (Castella formava part del regne lleonès) ja havien assolit la vall del Tajo, però, en canvi, els catalans (Aragó estava governada per Ramon Berenguer IV) només havien aconseguit arribar fins a la vall de l’Ebre.
Per aquest motiu, i també per l'orientació clarament marítima que el Casal de Barcelona havia imprès, tradicionalment, a la seva política expansiva, Alfons VII es va reservar els territoris entre el Tajo i el Guadiana (l’actual regió de la Manxa), la vall del Guadalquivir (la Baixa Andalusia) i el regne nassarita de Granada. Mentre que Ramon Berenguer IV va aconseguir la pràctica totalitat de la façana llevantina peninsular: els regnes musulmans de València, de Dénia i de Múrcia (amb Cartagena però sense Llorca) fins a Calabardina, al nord de l’actual població d’Águilas.
Un segle més tard (segle XIII), Jaume I cediria les terres al sud del port de Biar (entre Alcoi i Alacant) al seu gendre Alfons X. I, encara, a principis del segle XIV, Jaume II recuperaria una part, fixant el límit a la vall del Segura. D’aquesta manera, la corona castellanolleonesa, que sempre havia aspirat a assolir els límits de l’antiga província romanovisigòtica de la Cartaginense, es quedava sense el quadrant nord-oriental d’aquest històric districte, format per les terres compreses entre la vall del Túria (València cap-i-casal) i la vall del Segura (Guardamar).