Tal dia com avui de l’any 1874, fa 150 anys, els veïns de la vila de Sarrià (llavors un municipi independent del pla de Barcelona) es rebel·laven contra la imposició de l’estament militar espanyol, que havia provocat la caiguda de la I República (1873-1874) i el retorn de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons de Borbó, fill de la reina destronada Isabel II, net de Ferran VII i que regnaria com a Alfons XII. La I República espanyola, proclamada l’11 de febrer de 1873 (República federal des de les revoltes cantonalistes de juny de 1873) havia estat intervinguda pel cop d’estat del general Pavia (3 de gener de 1874) i definitivament liquidada per les oligarquies econòmiques i l’estament militar (26 de febrer de 1874) que havien usurpat el poder.

En aquest procés de desballestament de la República, algunes viles catalanes es van rebel·lar contra els monàrquics colpistes, i es van produir revoltes a Barcelona, a Sabadell, a Rubí i a Sarrià; que van ser brutalment reprimides per ordre del capità general Martínez Campos. A la vila de Sarrià, els defensors de la República, dirigits per Joan Martí i Torres, popularment el Xic de les Barraquetes, es van negar a acceptar l’autoritat del nou règim monàrquic; i van ser brutalment atacats per l’exèrcit espanyol, que va utilitzar l’artilleria per vèncer la resistència ciutadana. Aquells fets es van saldar amb onze morts civils i el seu funeral va ser una extraordinària mostra de dol, inèdita en la història de la vila de Sarrià.

En el moment en què es van produir aquells fets, la societat catalana estava immersa en el conflicte de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i profundament dividida. Per una banda, hi havia els republicans, representants per les classes humils de la societat (jornalers rurals i obrers urbans), que eren partidaris de la constitució d’una República federal espanyola. Per una altra, els carlins, representats per les classes més reaccionàries de la societat catalana (clergat, propietaris agraris i jornalers desclassats), que havien aconseguit que el pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este (Carles VII segons el nomenclàtor carlí), restaurés el règim foral català, liquidat a sang i foc per Felip V amb l’ocupació de 1714. I, finalment, hi havia els monàrquics liberals, que donaven suport al nou rei, representants per les fortunes industrials.