En mig d'un autèntic tornado que encara no ha fet recompte dels danys patits durant la tempestuosa sessió parlamentària de dilluns, tant a l'interior del Govern,como entre Junts per Catalunya i Esquerra i també al calendari electoral, la Cambra catalana ha viscut, tan sols 24 hores després, una jornada de calma i tensió, però sobretot d'intensa emoció i, perquè no dir-ho, d'homenatge als sis membres del Govern en injusta presó i condemnats pel Tribunal Suprem a desenes d'anys de reclusió. Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Quim Forn, Josep Rull i Dolors Bassa sumen entre els sis 4.466 nits a la presó i cap d'ells no ha pogut accedir encara a cap permís penitenciari atès l'elevat de les seves condemnes.

Van arribar presos en furgons policials i així van tornar novament a Lledoners i Puig de les Basses, tot massa ràpid, trist i injust. Ni els aplaudiments dels diputats i dels funcionaris de la Cambra a la seva entrada i la seva sortida del Parlament van ser suficients per deixar de banda un cert sabor agredolç entre els qui ho contemplàvem per l'escàs temps de llibertat d'aquelles hores. Diferent, és clar, a com ho van viure els sis presos polítics. Un d'ells em va comentar, acabada la seva intervenció, la importància de tornar al Parlament i la felicitat per les hores a la Cambra catalana, que havia viscut, amb gran il·lusió. Ni un retret, ni el fet que es van moure acompanyats a tota hora de mossos d'Esquadra de paisà que els vigilaven. Però la seva enteresa i el seu valor, també les seves convincents explicacions, va donar sentit una sessió parlamentària que Ciutadans, PSC i PP, la carcassa parlamentària d'aquell nefast 155, van preferir estalviar-se, bé sigui per vergonya, per mala educació o per no haver de passar un tràngol.

La presència dels membres del Govern en situació de presó al Parlament era amb motiu de la seva compareixença a la comissió que estudia les conseqüències de l'aplicació del 155. També, pel devastador impacte als diferents departaments de la Generalitat, amb les greus conseqüències per als ciutadans que va suposar la paralització de tota l'Administració pel cessament del Govern de Catalunya i la supressió de l'autonomia catalana. A mesura que avançaven les exposicions de Junqueras, Turull, Romeva, Forn, Rull i Bassa cobrava sentit el per què l'Estat havia volgut clavar un escarment a l'independentisme i aniquilar de soca-rel una generació política. L'Estat va fracassar, amb tot, i la seva anàlisi que prendria el poder amb un govern unionista va ser confós i l'independentisme va revalidar la seva majoria el 21 de desembre del 2017.

Però aquella victòria aclaparadora a les urnes i humiliant per a l'Estat, començant pel rei Felip VI, que s'havia col·locat el 3 d'octubre al capdavant amb el seu discurs, segurament hauria estat gestionada d'una altra manera pel Govern en l'exili i a la presó i, en canvi, va caldre improvisar una nova generació per agafar l'improvisat testimoni. I la política, com tots els oficis, necessita anys d'experiència i de coneixement. Aquell Govern del 2017 havia arribat al punt exacte de cocció i de lideratge a la societat catalana per dur a terme el referèndum de l'1 d'octubre i només l'ús de la força policial i dels tribunals el va fer descarrilar.

Que després de tantes nits de presó i d'una condemna tan summament injusta, cap retret no surti de les seves boques i el somriure imperi als seus rostres demostra de quina fibra estan fets. I com de necessaris continuen sent a la cruïlla actual en què es troba Catalunya.