Com que la política, molt més la internacional, es basa fonamentalment en els gestos, el més important de la visita del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al Marroc, acompanyat per 11 dels seus ministres, és sense cap dubte la plantada del rei Mohamed VI a rebre'l. Sense gaires detalls, més enllà que és oficialment fora de Rabat, el monarca alauita ha despatxat una reunió amb el president espanyol convidant-lo a una entrevista futura en una data no concretada. La sòlida aliança entre Espanya i el Marroc, que Madrid mira d'imposar com sigui en el relat oficial després de deixar penjats els sahrauís en la reivindicació històrica de ser un estat propi, no sembla ser suficient per a Mohamed VI, que no dubta a protagonitzar una plantada diplomàtica molt poc conforme amb les cessions que ha fet Pedro Sánchez.

No és estrany, per tant, preguntar què té el Marroc de Pedro Sánchez o del govern espanyol per forçar una política tan erràtica per part de La Moncloa? Sobretot perquè el gir en la política de l'executiu espanyol ha estat de 180 graus i ha passat de defensar els sahrauís a lliurar-los al Marroc perquè acabin directament al pou de l'oblit. Aquest dijous, la declaració conjunta hispano-marroquina torna a ser un míssil al Sàhara Occidental. El text de la declaració aprovada assenyala que "respecte a la qüestió del Sàhara Occidental, Espanya reitera la posició expressada en la declaració conjunta adoptada el 7 d'abril del 2022". I què deia aquesta declaració? "Espanya considera la iniciativa d'autonomia marroquina, presentada el 2007, com la base més seriosa, realista i creïble per resoldre aquest diferèndum", sentenciava. No hi ha matís possible i sí, en canvi, que hi ha una renúncia total.

Hi ha una dada més: Pedro Sánchez ha viatjat acompanyat només de ministres del PSOE, perquè cap dels membres del Consell de Ministres d'Unidas Podemos no l'ha volgut acompanyar. No és gaire normal això, en els governs de coalició, on la quota de la delegació és repartida equitativament en funció dels ministres que tenen totes dues forces polítiques. Una dada més: en una recent votació del Parlament Europeu, els diputats socialistes no van votar a favor d'una iniciativa que defensava els periodistes marroquins presos en diferents presons del país. Un altre: el Marroc va ser assenyalat com un dels països que hauria utilitzat la tecnologia israeliana Pegasus a l'hora de realitzar casos d'espionatge a Espanya. Tot això passa, a més, enmig del denominat cas Qatargate, en el qual han aparegut implicats diferents eurodiputats, i fins i tot va haver de dimitir una vicepresidenta.

Encara que el cas està sota secret de sumari de la justícia belga, que és la que se n'ha fet càrrec perquè Brussel·les una de les dues seus de l'Europarlament juntament amb Estrasburg, s'ha especulat que els tentacles del règim qatarià acabarien afectant eurodiputats espanyols. També s'ha dit que una de les ramificacions d'aquest cas de suborns arribaria fins a Rabat. El fet que la nova política de relacions amb el Marroc hagi suposat un gir de diverses dècades a la que han fet governs socialistes i del Partit Popular és el que ha obert la capsa de Pandora que Pedro Sánchez no aconsegueix tancar amb una opacitat informativa. Mentrestant, el Sàhara Occidental es dessagna en la seva reivindicació en haver perdut el suport d'Espanya, i Madrid no obté a canvi ni una simple audiència de Mohamed VI. Estrany, oi?