L'entrada de Carles Puigdemont i de Toni Comín al Parlament Europeu per recollir la seva acreditació d'eurodiputat aquest divendres i les imatges d'ambdós circulant sense impediments per l'Eurocambra, en espera de poder participar al primer ple que tindrà lloc el proper 13 de gener, és la segon maçada a la justícia espanyola en 24 hores. La resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) declarant la immunitat de Oriol Junqueras després de ser proclamat electe el Parlament Europeu ha desencadenat un autèntic tsunami sobre l'Estat espanyol, que assisteix impassible i noquejat a un ridícul sense parió a la Unió Europea en un tema gens menor com és el de la vulneració dels drets polítics.

Puigdemont i Comín ja són eurodiputats; Junqueras hauria d'haver estat posat en llibertat però el Suprem es resisteix amb dents i ungles; Clara Ponsatí serà eurodiputada a partir de febrer; els advocats del president a l'exili fan vots perquè el jutge Manuel Marchena demani el suplicatori dels electes independentistes confiant que la norma del Parlament Europeu permeti un nou sotrac a l'Estat espanyol; i la justícia belga no donarà resposta a l'extradició reclamada pel jutge Pablo Llarena per sedició ja que el delicte no existeix i això ho sap tothom. De tot, el més interessant torna a afectar el cor del Parlament europeu, ja que, a diferència del que succeeix a les Corts espanyoles, les peticions de suplicatori tenen un camí més llarg i també de molt més calat. Així, els suplicatoris són vistos i analitzats a fons durant tres mesos per la comissió de Justícia en vista pública que, de segur, acabarà esmicolant el judici. Vol el jutge Marchena que això succeeixi? Veurem.

En paral·lel a l'eufòria de l'independentisme per les victòries de Junqueras i Puigdemont emergeix el gran silenci de personatges que han estat letals durant aquests dos anys amb les seves mentides o les seves exageracions. Josep Borrell, sempre tan xerraire, sembla haver emmudit de cop. El PSOE i els seus barons semblen haver desaparegut de l'escena pública i això que té per davant la investidura de Pedro Sánchez. La ministra Isabel Celaá i la vicepresidenta Carmen Calvo han estat tan discretes com cautes, no sigui el cas que la investidura prepactada acabi descarrilant. Els mitjans de paper catalans proven de trobar un punt d'ancoratge amb la realitat després d'haver utilitzat amb profusió qualificatius com "colpistes", "pròfugs", "covards" i altres per l'estil. Diverses octaves per sobre hi ha els diaris de paper de Madrid, en una campanya d'Estat contra l'independentisme des de fa dos anys.

La justícia europea ha posat al descobert que la justícia espanyola anava nua. La cort de propagandistes desbocats, disposats a fer qualsevol cosa per la unitat d'Espanya o fins i tot per no desairar el Govern espanyol, sigui el que sigui, no saben gaire bé què explicar als seus lectors. La gran mentida ha caigut com un castell de cartes mentre s'escolta que Europa, sempre que ha pogut, ha anat en contra d'Espanya. L'europeisme d'una part de la classe dirigent i del deep state es veu ara que era més aviat conjuntural mentre ministres del PP fins fa quatre dies avalen sense pudor l'Spexit quan, també fa molt poc temps, deien que els europeus pota negra eren ells i els independentistes els que volien trencar la UE. Spain.