En política, els signes que emets diuen molt més de la desesperació en què et mous, que no pas les declaracions que acabes fent. Al final, el que dius ho acabes fent per infondre ànims als seguidors o, almenys, traslladar que tens sota control la mala mar que es produeix al teu voltant. Fins a 14 ministres portarà Pedro Sánchez a les candidatures socialistes. De fet, hi seran gairebé tots els membres del Consell de Ministres que ocupen carteres del PSOE, excepte la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño; la ministra de Justícia, Pilar Llop, i el titular de Seguretat Social, José Luis Escrivá. No arriba a un ple al 15, però gairebé, i el primer que trasllada és que més val que els companys de viatge trobin col·locació al Congrés dels Diputats, perquè les possibilitats d'un canvi d'alternança política de la mà del PP i Vox són reals.

Aquesta mateixa política és la que empeny Sánchez a recuperar col·laboradors històrics de la seva primera etapa com a cap de govern després de la moció de censura, com van ser la vicepresidenta Carmen Calvo i qui va ser en altre temps número tres del PSOE i exministre, José Luis Ábalos. Un altre signe polític de tot plegat és l'absència de fitxatges estrella, molts d'ells de recorregut polític efímer, però que, en canvi, enllustren les candidatures. També és normal: cal acomodar massa gent del partit que ja van perdre el lloc a les passades municipals o autonòmiques i la garantia més gran de resistència de cara a futur, quan les coses van mal dades, és el coixí que poden arribar a oferir-te els càrrecs necessitats que has col·locat.

És evident que aquesta necessitat de tapar forats al cost que sigui i la necessitat de treure brillantor al preu que sigui està portant els socialistes a plantejar batalles que no sé si acabaran guanyant, però que no tenen cap sentit. L'exemple més clar és Barcelona i la resistència numantina a explorar aliances, o bé rebre els vots per aconseguir l'alcaldia de qui sigui. És lògica la frustració de Jaume Collboni per no haver guanyat les municipals, quan n'estava convençut, igual que Ada Colau o Xavier Trias. Però la victòria ha estat de Trias i costa d'entendre com Collboni reclama el vot del PP per impedir l'alcaldia del seu rival. Aquest PP que s'assembla, segons els socialistes, a un dimoni en qualsevol de les seves formes però que passa a ser un àngel si ofereix els vots per impedir un alcalde independentista i donar l'alcaldia a Collboni.

El perillós joc de la deslegitimació encara és més perillós quan no es descarta en públic des de l'esquerra posar-s'hi bé per aconseguir el botí en els regidors de Vox. No he sentit ni Collboni ni Colau dir que amb aquests dos vots de regidors no accediran a la majoria absoluta que necessiten i és obligat que hi donin resposta com més aviat millor. En quin moment els vots de la ultradreta sí que valen per afegir-los a l'esquerra? O hi ha una Vox bona i una Vox dolenta? Una altra cosa és la reclamació d'una majoria d'esquerres de Collboni, Colau i Ernest Maragall que, segons la meva opinió, no és ni el que han votat els ciutadans de Barcelona ni el que necessita la ciutat, però entra dins de la lògica de les preferències dels republicans per un acord amb l'esquerra o amb Xavier Trias.

El pànic és mal conseller en qualsevol estadi de la política i els socialistes catalans, que han tingut un molt bon resultat en les municipals recuperant la primera posició a Catalunya en nombre de vots en uns comicis locals, circumstància que no es donava des del 2007, no haurien de deixar-se encomanar de l'estat d'ànim que sobrevola als socialistes de les Espanyes. Perquè els errors acostumen a tenir conseqüències,