No han passat ni 24 hores de l'inici de la campanya electoral a Galícia que el Partit Popular ja ha ensenyat les seves cartes: poc balanç de la gestió feta i molta espanyolització durant els pròxims 15 dies. I això que els pesos pesants del PP són gallecs, és el cas de Mariano Rajoy i Alberto Núñez Feijóo, i la dreta porta governant ininterrompudament la comunitat des de l'any 2009. Quinze anys seguits al capdavant de la Xunta haurien de donar per a alguna cosa més que per parlar d'evitar que governin a Galícia Arnaldo Otegi i Carles Puigdemont, que no es presenten, o enredar el personal parlant d'impedir que governin els amics de Putin.

El cert és que cada vegada més, excepte a Catalunya i a Euskadi, les eleccions, es diguin autonòmiques, municipals o europees, tenen una forta empremta espanyola i els resultats obtinguts acaben tenint un interès relatiu allà on se celebren, ja que tot es llegeix en funció de si el perjudicat és el carrer Génova (seu del PP) o el carrer Ferraz (el quarter general dels socialistes). Han passat aquells anys en què els discursos feien referència als interessos d'aquells que votaven, com també s'han oblidat els actes electorals multitudinaris i avui gairebé tot té a veure amb les campanyes que els partits realitzen per a la televisió.

Encara que les eleccions no seran fins al diumenge 18 de febrer, si ens hem de creure les enquestes —després del que va passar el 23-J en què totes donaven majoria absoluta a la suma de PP i Vox— tot i que els populars cauen lleugerament, conservarien la majoria absoluta. Un resultat que de ser així és enormement valuós, ja que voldria dir que el multipartidisme no ha arribat a Galícia, on només tres partits tenen assegurat aconseguir escons i el pastís es reparteix, a més del PP, entre el BNG i el PSOE. Sumar es mou en la franja de zero a un i l'experiència sol demostrar que el vot últim de l'electorat acaba anant a les formacions majoritàries.

El PP ha ensenyat les seves cartes a la campanya electoral a Galícia: poc balanç de la gestió i molta espanyolització

En qualsevol cas, és interessant comprovar també com el BNG, nacionalista d'esquerres, ha anat apoderant-se del votant socialista, en una situació semblant a la del País Basc amb Bildu. Molt diferent del que succeeix a Catalunya, on el PSC conserva la primera posició, ja que ERC i Junts s'han dedicat, preferentment, a mossegar-se entre ells en una guerra caïnita que arrosseguen des de fa més d'una dècada i han acabat deixant un espai lliure enorme per als socialistes catalans.

És cert que cada territori té la seva pròpia idiosincràsia, però de vegades es perd massa temps en espais compartits i es deixen de banda caladors electorals importants. Caldria una mirada més panoràmica i menys caïnita.