El president francès, Emmanuel Macron, que va guanyar la reelecció per a un segon mandat el mes d'abril passat, acaba de fer una cosa molt impopular en política com és jugar-se la carrera política per una decisió que considera que és la millor per al seu país. La decisió d'aprovar per decret la reforma de les pensions, sense votació a l'Assemblea francesa —i que possiblement hauria suposat una derrota parlamentària— fent ús de les atribucions presidencials, és una decisió molt poc habitual, amb la qual políticament no hi guanya res i posa en risc seriós el seu segon mandat. Veurem si és capaç d'esquivar unes eleccions generals que l'obliguin a una cohabitació amb l'esquerra. Uns comicis en els quals, a més, el seu partit La República en Marxa, un moviment que gira al voltant de l'aura de l'inquilí de l'Elisi, entri en una crisi important i qui sap si fins i tot corri el risc de desaparèixer.

En aquest cas, és evident que han topat dos interessos clarament contraposats: els de l'Estat, amb una mesura tan impopular com és l'ampliació progressiva de l'edat de jubilació, que passa dels 62 anys en l'actualitat als 64 el 2030, a raó d'un trimestre per any —a Espanya està fixada oficialment als 65 anys encara que des del 2013 s'està veient incrementada gradualment perquè, el 2027, assoleixi els 67 anys—; amb la legítima preocupació de la gent que ha sortit, molt massivament, a protestar contra la clara retallada a un dret laboral adquirit. I això que a França ja porten sis vagues generals per protestar contra els plans de Macron i en l'última, el passat dia 8, més de 3,5 milions de persones van sortir al carrer per protestar. Una situació de reivindicació laboral molt diferent, per exemple, a la d'Espanya, que no viu una situació de vaga laboral des del 2012 arran de la setena reforma laboral impulsada per Mariano Rajoy i que implantava un acomiadament més barat.

El moviment de Macron té una certa similitud, per impopular, amb el que va protagonitzar l'excanceller alemany, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, que amb el canvi de segle va engegar un gran programa de reformes socioeconòmiques que li acabaria costant el càrrec. Tothom ho sabia, i Schröder el primer, que retenir la cancelleria seria una missió impossible amb les reformes que estava duent a terme. Però l'Alemanya que es va trobar i que aprofitaria la seva successora Angela Merkel per a un llarg mandat, d'altra banda molt important, de 16 anys, hauria estat molt diferent en el terreny econòmic sense que el seu antecessor s'acabés immolant. Salvant totes les distàncies, a Espanya, l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero, pressionat per Europa, els Estats Units i la Xina, també va haver de modificar la seva política econòmica el 2010 amb unes retallades de reducció de despesa i una retallada de sous públics sense precedents, que precipitarien la seva caiguda el 2011.

Macron no ha agafat un camí fàcil en una França que des que va acabar el primer septenni de l'expresident François Mitterrand —i això va passar en un molt llunyà 1988— havia esquivat les respostes estructurals importants que havia de fer. I això va passar amb el segon mandat de Mitterrand, els dos de Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy, François Hollande i el primer de Macron. Han passat més de 35 anys en què la presidència de la República ha arribat a l'Elisi amb uns compromisos electorals i han desistit un a un a totes les promeses, perquè la resposta popular ha estat d'una contundència important i en un país on el pes del públic i el paper dels sindicats no té equiparació possible amb Espanya.

Un total de gairebé un centenar de diputats ja han presentat una moció de censura per tombar el govern de Macron aquest mateix divendres i el cercle s'anirà, molt probablement, estrenyent. Però això, òbviament, ja ho sabia. Veurem quin és el seu nivell de resistència i si, en el futur, algú tira enrere aquesta mesura o simplement es limita a fer un acte de postureig.