La decisió de cessar Luis Enrique com a seleccionador del combinat espanyol després del fracàs del mundial de Qatar -on el seu equip va perdre als penals davant del Marroc en vuitens de final- és perfectament comprensible perquè és el camí que han seguit fins ara els entrenadors de seleccions com Alemanya o Bèlgica, que també han hagut d'abandonar precipitadament la seu del mundial de futbol després de caure eliminats. El mundial és una competició planetària massa important. No es pot fer una anàlisi freda de quina és la situació del futbol espanyol i del balanç dels anys que el fins ara seleccionador ha estat al capdavant de l'equip.

Però tots els aficionats al futbol sabem que Luis Enrique estava sentenciat des que va començar el campionat. Va tenir la gosadia de confeccionar l'esquelet de l'equip amb jugadors del Futbol Club Barcelona i això, unit a un caràcter indòmit que l'ha dut a enfrontar-se a algun dels tòtems periodístics de Madrid, el va situar en l'objectiu de la major part dels mitjans de comunicació estatals, que com a autèntics depredadors han anat contra ell. Luis Enrique no els donava entrevistes, ironitzava sobre els coneixements futbolístics que tenen, i va preferir crear un canal de Twitch abans que anar als seus estudis a la capital espanyola, on es dona per descomptat que el seleccionador ha de fer acatament.

He seguit amb una certa curiositat com españolazos robustos, de sentiment patri encès, avantposaven durant aquests mesos aquesta animadversió a l'entrenador per anar contra la selecció espanyola. La roja va arribar a Qatar amb un mar de fons gairebé irrespirable. Només un entrenador que coneix el que és l'autèntica tragèdia personal podia ser capaç de superar-lo, de plantar cara diàriament als qui el denigraven i insultaven, de defensar el seu grup de jugadors i, finalment, de menysprear els que anaven contra ell pel passat blaugrana i el reconegut allunyament del Madrid, equip que va abandonar el 1996 per fitxar pel Barça.

L'anticatalanisme s'expressa de moltes maneres i el futbol també n'és una d'elles. La més massiva en tractar-se d'un esport on l'impacte dels missatges acaba arribant a racons on la política mai no hi arriba. Veient com Luis Enrique resistia aquesta pressió i feia literalment el que li donava la gana, s'ha guanyat la simpatia d'alguns que ens consideràvem molt distants de la seva manera de fer les coses. Aquest és el seu mèrit: ha lluitat, amb dents i ungles, a dins i fora del camp; i ha caigut com ha volgut. Així, ben segur, aixecar-se li costarà menys.