Acaba de passar de nou en les eleccions municipals italianes. Les alcaldies de Roma i Torí han passat a mans del Moviment 5 Estrelles (M5S), que s'autodefineix com una lliure associació de ciutadans, que està en contra del sistema polític tradicional i que va fundar el 2009 el còmic Beppe Grillo. No hi ha elecció en què les classes mitjanes no expressin la seva repulsa a com s'ha gestionat la crisi econòmica. En contra del que moltes vegades s'afirma, no és tant que els ciutadans estiguin girant cap a formacions de l'extrema dreta o de l'extrema esquerra. Simplement, busquen refugi en nous partits, moltes vegades populistes, que renovin a fons l'enquistament després de dècades de poder.

Què tenen en comú França, Àustria, Grècia i Itàlia (després d'aquestes municipals)? La penetració d'un nou populisme que desbarata els esquemes polítics tradicionals, arraconant el centredreta (democristià) i el centreesquerra (socialista). La rebolcada patida pel primer ministre italià, Matteo Renzi, el líder del Partit Democràtic (PD), cal llegir-la en aquesta clau i així un polític jove i fresc (té només 41 anys) que va arribar a la direcció de govern el 2014 comença a ser devorat per la falta de resposta als problemes de les classes mitjanes.

Veurem en quina mesura el que ha succeït en altres països acaba posant potes enlaire el mapa polític espanyol diumenge que ve. Podemos, la formació de Pablo Iglesias, lluita descaradament per aquest espai i ha llimat les principals arestes que el feien refractari a un sector de l'electorat: un ariet comunista per la seva aliança amb Izquierda Unida, un candidat disposat a donar suport a les propostes dels independentistes i un polític sense experiència de govern, d'aquí la insistència en què Colau i Carmena són deixebles seus. Avui, després d'un lífting precipitat és un polític socialdemòcrata que elogia Zapatero (ja no ataca la calç viva de Felipe González), les línies vermelles de compromís inequívoc amb el referèndum de Catalunya han donat pas a una consideració molt més laxa basada en el fet que és una opinió a negociar i, finalment, assenta la seva experiència en alcaldes del canvi.

El terreny espanyol i també el català està prou adobat en aquesta campanya electoral on el frame que han imposat els estrategs de dos dels principals partits, amb l'inestimable suport de les empreses privades de televisió, és molt senzill i busca els extrems: PP o Podemos. És l'aposta més morbosa i la que acaba pujant el share a la televisió. Veurem fins a quin punt en aquesta última setmana (amb el pont de Sant Joan pel mig) s'obre pas una mínima agenda catalana. Es va començar a visualitzar al debat de TV3, encara que potser sigui massa tard. Els mèdia han comprat la idea d'un debat a quatre que ha expulsat en bona mesura Esquerra i CDC. Per als republicans és clau imposar aquest debat si volen tenir opcions de guanyar En Comú Podem i ser primera força a Catalunya en unes eleccions generals.També per a Convergència, atrapada entre un partit vell en via d'extinció i un de nou que encara no ha nascut. Això sí, amb un president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb una cota de popularitat alta encara que no sigui candidat en aquests comicis.