A Manuel Valls la campanya se li està fent llarga i la ciutat de Barcelona li ve gran. L'home que va aterrar l'estiu passat a Menorca, que va curullar les expectatives de la burgesia catalana a la Cerdanya que creia veure en ell la rara avis amb la qual desbancar Ada Colau i barrar el pas a l'independentisme, està demostrant que, malgrat haver estat primer ministre de França, li falta destresa i savoir faire i li sobra prepotència i ignorància. El numeret protagonitzat per Valls al lliurament dels premis Nadal i Josep Pla de novel·la després que un dels guanyadors, Marc Artigau, fes referencia en la seva intervenció als presos polítics i al govern legítim de la Generalitat a l'exili costa d'entendre. Molt més que reclamés explicacions -per un discurs!- a la delegada del Govern espanyol, Teresa Cunillera, i que interpel·lés el president Artur Mas, que estava a la seva taula igual que el president José Montilla.

Valls està nerviós. És evident. La campanya no aconsegueix els objectius previstos. Està estancada. Dubto que amb numerets així i folklore del barat remunti, encara que aconsegueixi atreure l'atenció i alguns aplaudiments. Quin és el seu concepte de la llibertat d'expressió? Pensa potser que el discurs d'un premiat ha de passar la censura prèvia? El fet que només Valls fos qui alcés la veu contra el discurs d'Artigau no té res a veure amb el silenci imposat de què parlen els unionistes. Però si l'acte l'havia muntat l'editorial Destino, pertanyent al Grup Planeta! És molt possible que hi hagués gent que no compartís les opinions d'Artigau però l'orador té dret a expressar la seva opinió. Però si és una obvietat que hi ha presos polítics i que el president Puigdemont, cessat pel cop del 155, és a l'exili!

No deixa de ser una mala passada per a Manuel Valls que l'incident de l'hotel Palace de Barcelona passés poques hores abans del quart aniversari dels assassinats del setmanari satíric Charlie Hebdo a París que van despertar una onada mundial de solidaritat en suport a les víctimes i en defensa de la llibertat d'expressió. Valls s'havia referit al tràgic aniversari i la defensa de la llibertat d'expressió, una cosa que xoca amb la seva actitud en l'acte literari de Barcelona. Molt abans que arribin les eleccions, els barcelonins comencem a entendre per què cada vegada que un va a París es troba amb la mateixa broma: Ara són vostès els que pateixen Valls; nosaltres ja ens l'hem tret de sobre!

I, tal com van les coses, aquesta frase tan recurrent a França amenaça amb ser la pitjor carta de presentació de qui es va postular com un enamorat de la ciutat on va néixer i que en uns mesos ha demostrat que desconeix com són els seus ciutadans, els seus valors i la seva cultura.