Amb la reelecció de Miquel Iceta com a primer secretari del PSC per 1.069 vots a favor i cap en contra, el líder dels socialistes catalans aconsegueix una cosa que actualment no sobra a la vida política ―una unanimitat absoluta― i esvaeix qualsevol interès de parlar de dues ànimes en el socialisme català. El PSC és, segurament, més PSOE que mai i tampoc no ho dissimula. Mentre es desprenia de banderes importants del catalanisme que abans defensava, Iceta ha armat una organització sense veus discrepants i ha anat sense cap mena de pudor a arrabassar els vots de Ciutadans i del PP i a convèncer l'electorat espanyolista que, fulminada la carrera política d'Albert Rivera, desplaçada Inés Arrimadas a Madrid, sense cap opció el PP i amb tota la feina per fer Manuel Valls, ara ell és l'única aposta guanyadora.
Iceta difícilment guanyarà les pròximes eleccions catalanes i molt més difícil encara és que sigui president de la Generalitat. Encara que l'independentisme pot patir en els pròxims comicis càstigs múltiples per la ineficaç acció política del Govern i sobretot per la paràlisi de la presidència, l'independentisme encara té triomfs molt valuosos perquè això no passi. Des d'un partit molt cohesionat, com és Esquerra Republicana, al voltant del seu indiscutible líder, Oriol Junqueras, i amb un delfí sòlid com Pere Aragonès; fins a un líder carismàtic com el president Carles Puigdemont, amb un espai polític, aquesta vegada sí, en construcció definitiva al voltant de les sigles de Junts per Catalunya i d'un candidat encara per designar. Sense oblidar la CUP, que mira d'organitzar-se de maneres diferents per tenir més actius electorals en els pròxims comicis catalans.
La reelecció de l'incombustible Iceta ―juntament amb la de Salvador Illa, l'emergent arquitecte dels acords polítics― coincideix amb la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez i amb un moment passatger i recurrent de males relacions del líder del PSC amb alguns barons territorials del PSOE. És una situació que es produeix sovint i que utilitza convenientment l'inquilí de la Moncloa per posar en relleu tot el que està fent i les dificultats de la negociació. És un truc habitual que arrossega de l'època de Felipe González i que en més d'una ocasió ha aconseguit entabanar el catalanisme, però no el nacionalisme basc, que ha anat molt més a la seva i ha tingut l'agenda basca com a únic objectiu polític, desentenent-se totalment de l'agenda espanyola.
Esquerra, que juga la carta de la investidura amb voluntat d'acord, ja està vivint alguns d'aquests episodis. I és que els socialistes tenen molta mili, saben com fagocitar les responsabilitats i aixecar esquers falsos, i per això sempre tenen avantatge en una negociació.