"La Diada està freda", comenten dirigents de partits polítics independentistes. "La divisió està fent efecte i aquest any la Diada patirà", apunten quadres territorials de l'ANC. "Tant fer el burro, hem aconseguit desmobilitzar als nostres", assenyalen responsables independentistes acostumats a muntar autocars. "Que això succeeixi a poques setmanes de la publicació de la sentència del Suprem per l'1 d'octubre i el judici al Govern i els líders independentistes és inexplicable", remata una coneguda patum de l'independentisme.
Són quatre valoracions diferents de més o menys entitat però que no han faltat a cap de les grans concentracions independentistes que s'han celebrat a Catalunya des de 2010. El momentum, que deia al principi del seu mandat el president Quim Torra, ningú no sap del cert si arribarà mentre ell sigui al capdavant de la Generalitat. En canvi, el que sí que ha arribat és la confrontació d'estratègies i la disparitat de punts de vista davant d'una tardor que es presenta sense un clar full de ruta.
Però tot comença l'11 de setembre. Per a bé o per a mal. La Diada de l'11 de setembre mai no és una manifestació més: és el termòmetre de l'independentisme. És un estat d'ànim i una jornada reivindicativa. Fins ara, han anat de bracet. Aquest 11 de setembre la reivindicació haurà de tirar amb un cert derrotisme, no fos cas que els que esperen el fracàs de la Diada trobessin en la divisió independentista el seu millor aliat.
"Cada any estem igual i, al final, la gent per la Diada surt massivament al carrer", relata un polític avui ja jubilat que ha tingut responsabilitats de govern i que assegura que, emprenyat, no faltarà a la manifestació. En una Espanya col·lapsada institucionalment, incapaços els seus partits de posar-se d'acord per fer govern i amb el problema territorial com a veritable cavall de Troia, l'independentisme català hauria de fer qualsevol cosa menys el ridícul. I entre que decideix quin full de ruta acordarà, no hi ha res millor que exhibir múscul i demostrar al món sencer que l'independentisme continua sent a Catalunya la força central del país.