Acaba de manifestar l'expresident Felipe González, amb aquella falsa autoritat que només confereix el fet d'haver estat al capdavant del govern espanyol durant gairebé quinze anys i haver superat ja el nivell de la més mínima prudència i discreció, que, de vegades, l'Executiu de Pedro Sánchez s'assembla molt a la cabina dels germans Marx. L'exemple fins i tot és divertit, ja que el PSOE tira cap al seu costat i Podemos cap al seu mentre el Gabinet embarranca una vegada i una altra enmig de discussions moltes vegades bizantines. En aquella pel·lícula, Un dia a l'òpera, els germans Marx ironitzaven de forma delirant sobre quantes persones poden entrar en una cabina d'un vaixell que es dedica a fer creuers. Però més enllà de la gràcia de veure Felipe malparlant dels seus, una cosa que tampoc no li costa gaire de fer, l'exemple no és del tot precís ja que en aquesta cabina imaginada pels germans Marx el 1934 en un moment que travessaven una mala ratxa no hi ha només els membres del govern espanyol, sinó que no passa un dia que no hi deixen d'haver opositors disposats a aconseguir un lloc entre aquelles quatre parets on el més desenraonat i surrealista pot acabar succeint.

González és imprudent, però sap els límits de la seva crítica: només polítics, no fos cas. Ningú no el sentirà entrar en terrenys pantanosos del deep state, ja que és el primer que sap que només podria sortir-hi perdent. Podia haver sortit perfectament censurant el pols de la Guàrdia Civil al ministre de l'Interior; o donant suport a Sánchez en la seva denúncia de la policia patriòtica, o retraient al TC que el seu sector més conservador vulgui trobar una fórmula per eliminar els diputats independentistes del Congrés dels Diputats per no haver realitzat correctament l'acatament de la Constitució; o expressar la seva perplexitat perquè el Tribunal Suprem, a través d'un whatsap, hagi fet saber que, previsiblement, el judici per a la inhabilitació del president Torra s'iniciarà el dia 17 de setembre quan encara no se sap qui serà el ponent ni si el calendari serà suficient per a la feina que ha de fer. Això sense que ningú hagi explicat què passa amb els casos que estaven abans que el seu esperant torn al Suprem, si s'hauran resolt o no, o si les ànsies d'inhabilitar el president Torra passen per davant. Per no parlar de com el Suprem desatén la justícia europea i insisteix que Carles Puigdemont i Toni Comín no poden ser eurodiputats important-li un rave que ja ho siguin i que el seu escrit no tingui cap valor, tret del derivat del consum i la propaganda domèstica.

Crida molt l'atenció que el TC estudiï una denúncia de Vox per deixar sense escó 29 parlamentaris —diversos d'ells independentistes i alguns diputats de Podemos— per la seva manera de prometre el càrrec quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja va establir que el que compta és la seva elecció com a diputats. En un país seriós, aquesta notícia del Constitucional o bé no s'hauria produït o ningú no n'estaria pendent ja que no té ni cap ni peus. Però hem vist tantes coses i tantes barbàries que en principi semblaven molt poc probables que no és exagerat evitar de prendre-s'ho de broma. El govern espanyol fa temps que va deixar de tenir una part important del poder i en aquesta teranyina de casos judicials incomptables que planen sobre els polítics tot pot acabar passant. L'impossible, també? També.