Ja fa setmanes que ho vam dir: l'objectiu del Tribunal Suprem és poder demostrar que el PSOE s'ha finançat il·legalment. Que la trama de corrupció que girava al voltant de Koldo García, José Luis Ábalos i Santos Cerdán va servir per a alguna cosa més que perquè tots tres agafessin diners de comissions d'obra pública. Una part dels diners acabava a les arques socialistes mitjançant donacions o per un camí diferent, i es feien servir per pagar actes de l'organització o despesa corrent. Han començat amb els comptes de l'exministre de Transports (2018-2021) i exsecretari d'Organització (2017-2021), José Luis Ábalos, sobre el qual l'UCO de la Guàrdia Civil (la Unitat Central Operativa) ja ha constatat que hi ha sortides de diners de difícil justificació. A partir d'això, l'UCO ha demanat al jutge que reclami al PSOE i al Congrés dels Diputats un informe detallat de les donacions d'Ábalos i que aquest es remunti fins a l'any 2014, quan ocupava el càrrec de secretari general del Partit Socialista del País Valencià (PSPV).

Com era previsible, poc li ha durat al PSOE la tranquil·litat després del ple monogràfic sobre la corrupció celebrat al Congrés dimecres passat. Sánchez va superar una pseudomoció de confiança, ja que cap dels socis de la investidura no va renegar d'ell. La política és molt més senzilla del que de vegades els polítics miren de fer-nos creure. És normal que els socis estables i aliats puntuals se sentin incòmodes, engolits per la política de blocs, però, cada vegada més, els matisos acaben quedant per a persones molt polititzades, no per al gran públic. Això, al final, ho pateixen uns més que d'altres, depèn de la incomoditat amb què es moguin en un moment en què la legislatura pot saltar pels aires, ja que no sabem quin informe de l'UCO sortirà la setmana que ve, més enllà de tenir la seguretat absoluta que en sortirà algun i que els fonaments tornaran a trontollar. Negociar contrapartides, en aquestes condicions, tampoc no és fàcil, perquè les promeses ocupen titulars d'un dia i, de vegades, ni això; i negociar sobre coses concretes de cobrament immediat sembla que ja no se sap fer.

La legislatura ha perdut qualsevol sentit, i si no se li fa un reset amb urgència no hi haurà cap sortida

I és que, ben sovint, la política sembla que ha entrat en un túnel del temps en què els debats no tenen gaire o gens a veure amb el benestar o la prosperitat dels ciutadans. Al final, del debat del Congrés, el que ha acabat quedant és la picabaralla sobre les saunes del sogre de Pedro Sánchez i la prostitució. La frase de Núñez Feijóo, en què li va etzibar: "Però amb qui està vivint, vostè? Però de quins prostíbuls ha viscut, vostè? Partícip a títol lucratiu de l'abominable negoci de la prostitució. I ara vol il·legalitzar la seva biografia" és, potser, un dels atacs personals més directes i menys polítics que s'han sentit a l'hemicicle entre un president del govern i un cap de l'oposició. No es tracta de ser més o menys purità amb aquesta mena de debats, ni de pretendre que el Parlament sigui un lloc on les discussions siguin de guant blanc. Ni de bon tros. El parlamentarisme anglès s'ha fet famós per la virulència de les polèmiques i controvèrsies polítiques.

The Times resumia el debat del Congrés de la manera següent: "Pedro Sánchez vivia dels bordells gais del seu sogre". És evident que la discussió és de tot menys modèlica, però ha vingut per quedar-se, no és un fet puntual. Els populars, basant-se —diuen— en informacions de diversos mitjans de comunicació sobre l'existència d'un immoble propietat de MUFACE que hauria estat utilitzat pel sogre del president del govern espanyol per a un negoci relacionat amb la indústria del sexe, han registrat un conjunt de preguntes amb resposta escrita per saber, entre altres coses, quins han estat els arrendataris dels esmentats immobles, llogats els últims deu anys, així com les dates de contractes, la durada i l'import. No és exagerat dir que la legislatura ha perdut qualsevol sentit, i que si no se li fa un reset amb urgència no hi haurà cap sortida.