Pedro Sánchez no es mereix superar aquest dimarts la primera votació d'investidura al Congrés dels Diputats. El candidat a president del govern espanyol no se la mereix per la seva arrogància. No se la mereix per la seva incapacitat de diàleg. No se la mereix perquè frega l'immoral mancar de majoria absoluta i culpar els altres de no voler votar-lo gratuïtament, a canvi de res. No se la mereix pel menyspreu a Unidas Podemos i al seu líder Pablo Iglesias, l'orador més brillant, de llarg, a la tribuna de la Cambra Baixa espanyola aquest dilluns. No se la mereix per la manera com ha abordat el tema de Catalunya, no la independència o un nou referèndum, sinó pel menyspreu als més de dos milions de ciutadans que donen suport a diferents formacions polítiques. I no se la mereix perquè la jornada ha tingut molt de teatre i d'engany a la gent, ja que Sánchez no vol res del que diu: ni un govern de coalició, ni dialogar, ni acords amb les formacions d'esquerres. Vol anar, senzillament, a eleccions el 10 de novembre.

El Congrés dels Diputats ha viscut aquest dilluns una sessió parlamentària insòlita: un candidat a la presidència del govern que ha dedicat tota la jornada a ferir directament o indirectament els seus potencials aliats per a la investidura. Deixant clar que només les circumstàncies l'han conduït a la sessió d'investidura i que la distància amb Podemos, la formació amb què negocia el govern de coalició, és abismal. Només la contenció dialèctica de Pablo Iglesias fins a l'última rèplica va fer que el desacord no s'eixamplés durant el vibrant duel dialèctic que van mantenir. Va ser, al final de tot, quan Iglesias va ser implacable amb Sánchez, qui, per televisió, apareixia capbaix davant de l'envestida del líder morat, que el va acusar directament de fer-li ofertes decoratives al govern de coalició i va esqueixar un a un els noes de Sánchez a totes les propostes que li havia fet. Va deixar al líder socialista a les beceroles, una cosa que potser ja li va bé perquè té engegat el pilot electoral. I només així s'entén que, irritat, Sánchez desafiés Podemos a sumar-se a PP, Ciutadans i Vox i conformar un govern alternatiu al seu.

Les últimes paraules d'Iglesias van ser les més contundents i les que qüestionen obertament si poden ser, ara com ara, aliats. Va acusar el PSOE de trepitjar-los, va censurar la seva incapacitat per assolir acords i va llançar tot un míssil a Sánchez: "Molt em temo que si no és president ara, no ho serà mai". Tot això amb el grup morat exultant amb el seu líder i els diputats socialistes terriblement enutjats amb l'atac final. Molta feina tindran els equips del PSOE i de Podemos per recosir el que s'ha espatllat al Congrés aquest dilluns i, el que és més important, si finalment hi hagués acord dijous, neixeria tan a desgana dels seus patrocinadors i amb tantes discrepàncies sobre la taula que no aventura res de bo per al futur.

Pel camí d'aquest dilluns, els independentistes han perdut alguns dels incentius que podien tenir per votar la investidura. Si Iglesias i Podemos no donen suport a Sánchez, els seus vots serveixen per ben poc però és que, a més, la supèrbia del candidat del PSOE converteix en un tràngol els suports que se li puguin facilitar. I és que la política pot fer molt voltes però a la fi sempre l'has de poder explicar. I Sánchez, innecessàriament, els ho ha posat francament difícil.