Les imatges de l'exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón escoltant impertèrrit com s'entonava el cara al sol al funeral del seu sogre, l'exministre franquista José Utrera Molina, no són unes escenes normals. És més, són unes imatges lamentables i denunciables pel càrrec que Ruiz-Gallardón ha ocupat en democràcia, qui a més de ministre amb el Partit Popular ha estat alcalde de Madrid durant vuit anys i president de la Comunitat de Madrid també durant vuit anys.

És obvi que els pares no trien els fills, ni la inversa. I que, en aquest cas, la relació filial no és directa ja que Gallardón està casat amb una filla d'un dels ministres que va firmar la pena de mort de Salvador Puig Antich. El tema no és, per tant, el parentiu. El problema sorgeix amb el cara al sol entonat per un grup de falangistes i l'actitud compungida de l'exministre popular davant dels càntics que es produeixen a la sortida de l'església.

La preocupació també sorgeix amb la normalitat que aquests successos han impactat al Madrid polític i també al mediàtic. Fins i tot un dels seus diaris de referència, l'ABC, acomiadava aquest diumenge el finat amb una doble pàgina més pròpia dels anys de la dictadura que incloïa un article de Gallardón glossant la figura del seu sogre. Parlant dels principis d'Utrera Molina, Gallardón assenyala que "l'afecció a uns principis no es va transformar mai en rancor cap a l'adversari perquè mai va viure escanyat per la intolerància".

No fa falta seguir amb aquest i altres articles. Però el simple fet d'haver firmat en un Consell de Ministres una injusta pena de mort hauria d'obligar Gallardón a un mínim de decència. És aquest vergonyós silenci còmplice el que fa d'Espanya una democràcia de baixa intensitat.