La comissió de Presidència de l'ajuntament de Barcelona ha rebutjat aquest dimecres amb el vot en contra dels partits monàrquics —PSC, Cs i PP— i l'oportuna abstenció de Barcelona en Comú —la formació que lidera l'alcaldessa, Ada Colau— una proposta per revocar la cessió del Palauet Albéniz a la Casa Reial. En conseqüència, la família reial espanyola podrà continuar fent-ne ús. És a dir, com ha estat fent, amb l'única interrupció de la República i la dictadura franquista, des de 1929, quan, després de la seva inauguració, la ciutat el va cedir al rei Alfons XIII. Era el moment de revertir aquesta situació si les formacions polítiques que es declaren republicanes i són majoritàries en el consistori barceloní feien un pas endavant. Però no ha estat així. I Junts per Catalunya, que ha presentat la iniciativa, i Esquerra Republicana s'han quedat sols.

És obvi que la tradicional ambigüitat dels comuns per no decantar-se cap a un costat o un altre en qüestions difícils és a l'origen de la seva decisió. També, el fet de compartir equip de govern amb els socialistes i d'haver accedit a l'alcaldia el passat mes de juny de la mà de Manuel Valls, que figurava a la llista municipal de Ciutadans a través d'una coalició electoral. El representant dels comuns ha justificat la seva abstenció en què veia un esperit maximalista en la proposició, però s'ha declarat d'acord amb el fons de la qüestió. Certament, és maximalista, ja que no hi ha una posició intermèdia: o s'autoritza la família reial que l'utilitzin o se'ls impedeix. No sembla haver-hi un camí intermedi en el qual ho puguin fer els dies o mesos senars, aquells en els quals faci sol o en els quals la contaminació no sigui gaire elevada. En política, de vegades cal mullar-se.

El que té un valor escàs és pronunciar-se al Parlament a favor d'abolir la monarquia, com van fer els comuns al costat de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana fa ara un any. A la pràctica, no deixava de ser un brindis al sol, ja que la Cambra catalana manca de competències per a una decisió d'aquestes característiques, i l'aprovat acaba sent només un posicionament polític; en canvi, on els vots són determinants per a un acord decisiu, s'opta per mirar cap a un altre costat.

La convulsa política catalana té massa moments de vertigen en què estratègia i principis no van de la mà, ja que no encaixen o fan de mal acomodar-s'hi. No és una qüestió exclusiva dels comuns, com fàcilment es pot comprovar en el dia a dia. Però ningú no es troba tan incòmode quan s'aborden temes relacionats amb l'autodeterminació, la independència de Catalunya o la monarquia com els comuns, que tenen més d'una frontera electoral i un 90% dels seus votants que es pronuncien favorablement a una república com a forma de govern davant la monarquia. El temps venidor requerirà, segurament, posicions menys ambivalents si el conflicte català continua latent.