De poca cosa li servirà a Felip VI venir a Catalunya si cada vegada que ho fa es tanca en un palau, pren distància de les preocupacions dels catalans i no s'esforça a redreçar la barrabassada que va produir amb el seu discurs televisiu del 3 d'octubre del 2017, 48 hores després de la celebració del referèndum d'independència i de la violència extrema de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia contra milers de votants. Gairebé dos anys després d'aquell moviment en fals, la monarquia espanyola obté una pèssima valoració a Catalunya, no té cap interlocució amb el Govern i amb les autoritats catalanes i un exemple això és l'absència de les tres interlocucions principals —el president Quim Torra, el president del Parlament, Roger Torrent i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau— al sopar oficial d'aquest dijous al MNAC.

En mig d'un país commocionat per la tragèdia del foc de la Ribera d'Ebre, i que ha donat una vegada més mostres infinites de la solidaritat de la seva gent davant del que ja és l'incendi més virulent dels últims deu anys, Felip VI ha mantingut impertèrrit la seva agenda d'audiències menors a lobbies unionistes. Quin immens error. Hauria estat ben fàcil desplaçar-se al sud del país i ser al costat de la gent que plora pel que ha perdut i per la destrossa evident que les flames han causat al seu entorn de vida i el mal que encara hauran de patir durant els propers dies. Ho va fer el canceller alemany Gerhard Schröder, el 2002, quan unes inundacions a Saxònia li van obrir la possibilitat de donar-li la volta a les enquestes. Es va posar unes botes d'aigua, es va arremangar i, amb un pim-pam, li va donar la volta a les enquestes i va deixar Edmund Stoiber, que anava per davant, sense la cancelleria somniada.

Serà veritat que quan un no ha de guanyar-se el càrrec i rebre el suport popular acaba desconnectant de la més mínima realitat? Cert que ningú no esperava Felip VI i, per tant, la seva absència no s'ha notat, però el monarca espanyol hauria desmuntat més d'un comentari si hagués canviat les reverències de l'Albéniz i els besamans del MNAC per compartir la tristesa i les llàgrimes d'una terra calcinada. El problema, en el fons, no és cap altre que el d'una institució que al segle XXI es comporta amb paràmetres del segle XIX, quan les coses passaven a una altra velocitat i ningú no estava tan pendent del suport popular.

Avui la política i l'aval de la ciutadania es guanya en cada cantonada i es perd amb cada error que es comet. No entendre-ho, en totes i cada una de les circumstàncies, és quedar a mercè d'un nou vendaval que arrasi una institució malparada i amb massa fuites d'aigua en els últims temps i que es mou entre la ignorància i el desinterès d'una part molt important, sens dubte, majoritària, de la societat catalana.