"A mi ja m'agradaria... però és que no puc". Mariano Rajoy responia així un dels portaveus parlamentaris interpel·lants al debat sobre les pensions celebrat aquest dimecres al Congrés dels Diputats. Mentrestant, al carrer, les protestes ciutadanes sobre aquesta qüestió no fan més que créixer i de segur serà un tema d'intens debat en els propers mesos a poc que l'oposició es tregui la pols de sobre i assumeixi que, mal que li pesi, el seu paper és ser l'alternança al govern i no permanentment una crossa de les seves polítiques. El debat parlamentari no va ser gaire interessant i els arguments utilitzats molt gastats. Tant és així que Rajoy, amb la reiterada explicació: "que més voldria que pujar-les... però no podria" —les pensions— es va espolsar els seus companys de cameo en aquesta legislatura, ara els socialistes, ara Ciutadans. Albert Rivera va perdre una oportunitat però segur que les enquestes el continuaran catapultant cap a la victòria.

Al mateix ple també li va dir el president del Govern espanyol a Joan Tardà que no podia apropar els presos polítics a Catalunya. Encara que en aquest cas, no va dir "que més voldria" sinó que es va limitar a assenyalar que no hi podia interferir. Quan el president de la Generalitat li va plantejar el setembre de 2012 obrir converses per assolir un pacte fiscal similar al concert econòmic del País Basc, la Moncloa no va dubtar: "És que no podem". I tampoc no podia asseure's a negociar per a un referèndum —amb el format i les preguntes que fossin— com li demanava el 80% del Parlament i d'una manera molt transversal la societat catalana. "A veure si s'entén... és que no puc". I trobaríem més exemples des de la primera consulta del 9-N fins a negociar la no-aplicació del 155 de la Constitució. "És que no puc"

I un, que s'imagina el poder del governant com a omnímode —i podríem posar molts casos a sobre de la taula—, només pot pensar que aquest afegitó de l'"És que no puc" és el més semblant al "Vuelva usted mañana" que tampoc era un no sinó una manera de donar llargues a l'assumpte. El tema és que els pensionistes no tenen gaire temps i que a més saben que l'edat de jubilació cada vegada serà més alta i les pensions més baixes. Una equació que, una vegada la guardiola de les pensions gairebé s'ha buidat, ofereix un panorama entre alarmant i molt alarmant. Potser, per això, davant de la impossibilitat de donar una resposta satisfactòria, l'"És que no puc" és la millor possible. Perquè l'altra solució seria pitjor: dir la veritat.