Quatre dies. Fins i tot algunes hores menys. Aquest és el temps transcorregut entre la conferència del president de la Generalitat a Madrid (dilluns), l'acord del Govern de la Generalitat de demanar al Govern espanyol l'inici de negociacions per a la celebració del referèndum (dimarts), la carta del president Carles Puigdemont al president Mariano Rajoy assenyalant-li que havia arribat el moment de negociar (dimecres) i la resposta fulminant i seca, també per escrit, de Rajoy a Puigdemont recordant-li les seves obligacions com a representant de l'Estat a Catalunya i advertint-lo que el que prova de dur a terme és una amenaça a la convivència i a l'ordre constitucional (dijous). No s'esperava cap moviment imprevist de Rajoy però sí que es creia que la resposta del Palau de la Moncloa es demoraria encara uns dies. No ha estat així i abans que hagi finalitzat el mes de maig ha quedat liquidada qualsevol possibilitat d'asseure's en una taula a parlar i a dialogar.

La pilota torna als partits catalans i d'una manera molt especial als partits independentistes i al govern català. I ho fa amb un relat perfectament definit ja en ambdós bàndols. En el qual expressa un desig ampli de la societat catalana reflectit en la petició d'un referèndum havent quallat la idea que el debat era sobretot de democràcia, de dret a votar i decidir el futur. A la banda baixa de totes les enquestes, el 75% dels catalans defensen l'opció d'un referèndum acordat. Es dóna la paradoxa, segurament molt difícil d'entendre fora de Catalunya, que al congrés que celebrarà Ciutadans per elegir el seu líder a Catalunya davant Inés Arrimadas competeix un candidat partidari del referèndum. Això és Catalunya: la defensa de la democràcia de les urnes més que el mantra d'una amenaça a la convivència.

El relat del Govern espanyol ve marcat per dos fets antagònics: d'una banda, la reiteració governamental a tots els fòrums que s'està perpetrant un cop d'Estat. Costa, sens dubte, assemblar urnes (que no armes) a cop d'Estat encara que és evident que la maquinària propagandística no perd ocasió d'insistir-hi i situar Rajoy com a garant de la unitat d'Espanya. És aquí quan entra Pedro Sánchez, el retornat secretari general del PSOE i l'únic que pot treure Rajoy de la Moncloa si fos capaç d'aglutinar una majoria parlamentària. És molt, molt difícil. Però el PP necessita tancar qualsevol opció de diàleg del renascut Sánchez amb l'independentisme català, abraçar Sánchez fins a ofegar-lo i deixar-lo sense oxigen per a una negociació. I convocar eleccions espanyoles el més ràpidament que pugui amb la unitat d'Espanya com a únic missatge.

Rajoy, animat pel seu partit i pels grups mediàtics espanyols que tants errors han comès al llarg de la història, pot haver desaprofitat una oportunitat important per a l'acord. Com va ser temps enrere l'Estatut i més tard el pacte fiscal. Però a Madrid massa gent no vol pactar. Vol guanyar. I, a ser possible, arrasar.