Quan el crit més entonat de la manifestació d'aquest 8 d'octubre és "Puigdemont a prisión", gairebé està tot dit respecte a la pretensió de les desenes de milers de persones -al voltant de 350.000, segons la Guàrdia Urbana- que han sortit als carrers de Barcelona convocades per Societat Civil Catalana. Són moltes, certament. Més que mai, també. Però si aquesta és la majoria silenciosa que s'ha predicat des d'alguns sectors durant els anys en què, suposadament, preferia quedar-se a casa, la realitat els situa en el que molts pensàvem que sumaven: la minoria de la societat catalana. Cal tenir-la en compte en el joc polític, és clar. Però també cal respectar el que pensa, el que diu i el que fa la majoria, que no pot ser desplaçada, com si res, del terreny de joc pels sectors minoritaris de la societat. En això consisteix la democràcia, agradi més o agradi menys.

Dels que s'han manifestat al centre de Barcelona, molts eren catalans; la gran majoria, amb seguretat. Però la presència d'espanyols arribats dels llocs més diversos ha estat important, com es pot observar a les pancartes que portaven i que els identificaven, als autocars que estaven aparcats als carrers adjacents o a les imatges distribuïdes a través de les xarxes socials en multitud de trens. Aquest fet no resta importància, ja que les manifestacions són sempre exercicis sans de democràcia i comptar-se al carrer també és important. Encara que les sumes siguin d'espais polítics molt diversos i convisquin a la mateixa marxa un expresident del Parlament Europeu com Josep Borrell, un candidat a president del Govern espanyol com Albert Rivera, la cap de l'oposició al Parlament, Inés Arrimadas, i dirigents del PSC, amb formacions ultres i feixistes braç enlaire. Una minoria, certament. Però són aquestes imatges, juntament amb altres contra els Mossos i amb actitud desafiadora contra els que tenien estelades als balcons les que sobren. I les que sempre fan mal a l'unionisme. O que es protesti contra Borrell per parlar en català.

El referèndum de l'1 d'octubre no ha estat, ni de bon tros, un exercici estèril. El seu impacte es veu també en manifestacions com aquesta. I la immediatesa del ple de dimarts al Parlament, amb la compareixença anunciada del president Puigdemont, ha tensat la vida política i molt més enllà. El president parla amb uns i altres buscant un consens al món independentista que ha de partir de la validesa del referèndum i de la llei aprovada pel Parlament i impugnada pel TC. Això inclou la declaració d'independència un cop celebrat. L'abandonament sincronitzat de les seus socials d'empreses de l'Ibex per pressions del ministre d'Economia, Luis de Guindos, va causar en un primer moment preocupació i més tard irritació. La impressió en el Govern és que una vegada s'ha produït un fet que no desitjaven, la palanca de força i l'amenaça que canviarien de lloc la seva seu social ha desaparegut. La política també es juga en el bon ús dels temps.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Benvinguts, passeu, passeu
Editorial Benvinguts, passeu, passeu José Antich